Trilogia: La glacera eteria, una nit per oblidar i un Lama al camp base

26 04 2011

El trànsit per la glacera del Solo Khumbo

Teníem una certa ansietat per estar immersos ja al mig de la nostra història, no només per passejar per la glacera del Solo Khumbu per aclimatar-nos-hi i fer-hi fotos, sinó per poder superar tot el conglomerat de descompostos de seracs i trencaclosques que significa el trànsit per aquest indòmit espai.

Juanito Oiarzabal Trayecto CB a C1 Glaciar Solo Khumbu 21 abril P4210020Hi ha llocs en els que fa falta respirar un parell de vegades abans de poder agafar embranzida i fiar-te de la llei de la probabilitat. Metres cúbics de gel i neu (com edificis de tres plantes), desafien la insostenible lleugeresa de l’equilibri de la glacera, que dia a dia empeny des de les parts altes i van arrossegant merengues de gel fins a la llengua on està situat el camp base.

Lolo Gonzalez i Juanjo GarraTrayecto CB a C1 Glaciar Solo KhumbuTot aquest singular recorregut, que pot canviar jornada rere jornada, el mantenen un grup de xerpes batejats eufemísticament com a Ice Fall Doctors. Es coneixen pam a pam tots els racons de la glacera, posen cordes en els espais més inclinats i escales d’alumini en complexes esquerdes amb un fons infinit. Mai haguéssim imaginat que poguéssim fer oposicions a la meitat de l’Himàlaia, al Circ du soleil!

Una nit Toledana al Camp-I

Un cop arribats al Camp I, després d’una llarga i distreta jornada, un alpinista argentí, ens adverteix que hi ha diverses tendes destrossades pel vent d’altura d’aquests dies. Una vegada, els tres aposentats a la tenda, vam començar a fondre neu per poder hidratar-nos, una lleu brisa ens fa dubtar si posar el fogó de propà a l’interior de la tenda o bé en l’absis exterior. Ens reponem amb un conglomerat d’embotits, formatge d’Idiazabal, galetes, anxoves i altres delikatessen que encara ens entren en alçada.

Xerrem estirats en els sacs, sobre les coses divines i humanes. El vaivé del vent comença a modelar els laterals de la nostra tenda. Ens mirem tots tres, i assentim confirmant que el Déu Eolo sembla que s’està posant cada vegada més nerviós.

No passaria res, sinó estiguéssim a 6050 m d’alçada, envoltats d’esquerdes superlatives. A les 19’30 h, ja es fa insuportable intentar dormir. Ara, fora de les nostres tendes hi ha un autèntic vendaval, i a l’interior una preocupació creixent per la consistència del nostre petit habitacle. Enmig de l’escenari huracanat, surto a prendre prestats uns bambús d’altres tendes assegurades més generosament pels seus xerpes. En Lolo, posa els bambús i els nostres piolets a tots els vents que uneixen a terra la nostra passatgera llar. Tensant un dels cordinos, una ràfega esquinça tot un lateral de la nostra tenda de campanya. Encara que ens sembli increïble (i poc just), encara li queda més contundència al nostre inconsistent amic.

La cúpula de la tenda és ja un habitual a l’altura del nostres nassos. Un altre intent de resoldre el problema: els bastons d’esquí els fem servir des de l’interior com a contraforts, per evitar la ja irreductible deformació de la nostra closca cap a un naufragi anunciat.

L’escenari no sembla acompanyar-nos: Un final de vall acanalat, uns corrents d’aire de 90 km per hora, una temperatura exterior de 25 sota zero i una nova avaria a l’absis, amb les varetes totalment trencades. En Juanito, amb la pala de la neu, uns cordinos i altres bastons, improvisa una reparació a base de les bufetades rebudes per l’esbojarrada tela de la tenda de la campanya, que el vent remou al seu lliure albir. Algú definiria la situació com a crítica. Decidim de comú acord, recollir-ho tot a la motxilla, i estar dins el sac amb els botins ficats, davant possible expectativa de l’hecatombe total de la nostra tenda. Finalment amb la tenda a la UCI, i passades les dues de la matinada, el vent comença a amainar. A les sis del matí, sortim de les restes de la tenda i ens en tornem, embolicats de fred i de son cap al nostre enyorat camp base. La muntanya sempre ens dóna lliçons i ens recorda qui és el més fort en aquesta història.

La Puya

En totes i cadascuna de les nostres expedicions al Nepal, hi ha un moment especial: la cerimònia de la Puya. Un Lama budista, realitza una celebració religiosa per desitjar i aconseguir la bona fortuna a la nostra expedició. És un acte que se sol realitzar al propi camp base.

Ceremonia Puya CB 23 abril  Sant Jordi P4230046

Construïm un pedestal amb pedres on es cremen branques de ginebre, posant al voltant de l’efímer monument els nostres piolets i grampons, així com menjar, que s’ofereix als esperits de la muntanya, amb la finalitat de buscar la protecció pels expedicionaris. Es decora tot el camp base amb banderes d’oració multicolors, aquestes tenen una història molt bonica: quan el vent les fa bellugar, desprenen les seves oracions, donant la volta al món i protegint a tots els seus fidels. És un acte que no deixa de ser entranyable i congrega una comunió especial entre tots els expedicionaris.

“Allá donde fueres, haz lo que vieres”


Accions

Information




%d bloggers like this: