Alea Jacta Est

10 05 2011

Hem complert amb els plans previstos. L’aclimatació malgrat els contratemps viscuts en primera persona per tots i cadascun de nosaltres, ja està completada. Més de 7.000 m positius de desnivell acumulat, han acompanyat els nostres dies de tràfec cap als camps d’altura del Lhotse.

Los tres en el tres P5070094

El segon cicle d’adaptació a aquest mitjà nou i diferent per al nostre organisme, ha tingut com a culminació l’arribada al camp III, a 7.100 m d’altura. A les 4 h de la matinada del dijous 5 de maig té com escenari el nostre inici de la part final de l’aclimatació. Som conscients que el ritme és més viu, que no és tan pesat progressar per la cascada de gel del Solo Khumbu. Tenim visualitzat mentalment part del recorregut, és com anar saludant tots i cadascun dels rutilants seracs suspesos en el buit. De cop i volta, a la part alta de la glacera, comprovem com una allau de l’espatlla del Lhotse ha deixat caure part de pedres i blocs de neu destrossant un pas anterior compost per un tram de quatre escales unides prodigiosament que levitaven sobre una gran esquerda. Ara el recorregut és més caòtic si cap.

A plena llum, deixem enrere el camp-I i afrontem de nou el fatídic trajecte de la vall del silenci. Aquesta vegada, amb més ànim i decisió, ben escarmentats per la deshidratació anterior, fem el recorregut com qui ha vist les orelles al llop. Arribats al camp-II, no tenint una altra cosa millor que fer, ens dediquem a executar un treball d’artesania, intentar desenganxar la tenda del gel (sense trencar-la) per deixar-la en millors condicions. Una vegada desplantada la tenda, ens dediquem a palejar neu per deixar la superfície el menys irregular possible, per a que les nostres lumbars no es queixin en gaire. L’endemà descansem, mentre van arribant els nostres companys d’expedició, d’una banda Carlos Pauner i el seu afable escuder Javier Pérez, i d’altra banda l’incombustible Carlos Soria i el seu inseparable sherpa, Muktu. Cadascun porta el seu ritme d’aclimatació, però els camins s’estrenyen i cada vegada l’embut del cim fa que les coincidències en altura siguin majors.

Juanjo llegando al C3 P5070081N’hi ha que aposten per la llei del mínim esforç/màxim rendiment; el menor temps en altura, amb el menor desgast per a l’organisme i quan convingui, donar el màxim esforç en el moment determinat per aconseguir el cim. Uns altres aposten per teories més clàssiques, pujant i baixant dels camps d’altura per aconseguir un major nivell de hematòcrits, un entrenament progressiu i facilitar de memòria recent a l’organisme davant de la idiosincràsia que comporta l’altura

El camp-III ens espera. El dissabte 7 de maig tornem a matinar. Aconseguim arribar a l’extrem final de la vall del silenci, on una gairebé infranquejable rimaia representa el inici de la paret vertical del Lhotse. L’itinerari està assegurat per cordes fixes, les expedicions comercials que porten clients a l’Everest s’han encarregat d’aquest procés. Fa fred i filmem en els diversos llargs de la paret vertical. La major part del recorregut esta compost per neu dura i en petits trams d’un viu gel blau que fa treballar als nostres grampons.

Entre cinc membres de l’expedició, compartim dos sherpes d’altura, Norbuk i Lakpa. El camp-III, es pot situar a dues altures diferents; per facilitar un major accés al camp-IV o bé perquè no sigui tan pesat el trajecte des del camp-II. Doncs bé, en arribar a la disposició del primer camp, descobrim que *Norbuk i *Lakpa, estaven instal·lant les tendes en el lloc que no havíem convingut. Juanito comença a jurar en arameu, a gesticular, a cridar atropelladament. No hi ha “res a fer”, per l’hora que era i per l’ardu i penós treball realitzat d’excavació en el pendent, ens quedàvem aquí!

Abans de ficar-nos en la tenda, descobrim que la superfície no és apta ni pel faquir més aguerrit. Perquè sempre ens tocarà a nosaltres???. Desmunta la tenda, aguanta-la amb cura i i precaució per a que no se’n vagi pel vertiginós pendent del Lhotse, paleja neu, fes un tall més profund en el vessant… En fi, si no ens sobraven energies, les regalem amb el muntatge de la tenda.

Recordeu aquella nit passada en el camp-I? Doncs res a veure amb la kafkiana situació que ens esperava en el camp-III !!!. Sabíem que la predicció anunciava ratxes de vent en altura. Però quina nit aquella, nostra Mountain Hard Wear va aguantar com una “jabata”!!! En poques hores, un lateral va anar acumulant una pesada neu des de l’exterior, perdent espai a l’interior i pressionant-me com si fos en la cantonada d’un ring. Passem la resta de la matinada els tres asseguts i recolzats en aquest lateral, amb l’objecte que la força del vendaval no trenqués les varetes de la tenda. A les 6 de la matinada Lolo i Juanito, armats de valor i molta moral, surten a subjectar la virulenta situació amb nous cordinos i estaques. Moltes de les tendes que hi ha al nostre al voltant han sucumbit a les ratxes de 100 km per hora. La retirada del camp-III va ser a les 7 del matí, amb un fred que calava acceleradament, una sèrie de cruents ràpels, amb ratxes de vent que ens intentaven separar de la realitat, amb unes seccions de corda que obligaven a canviar cada vegada el vuit (rapel·lador) sense guants gruixuts i ens feien recordar paratges més confortables.

Alea Jacta Est. La suerte está echada. Estem a l’espera. Uns més nerviosos que uns altres. Juanito és el més desesperat, té ganes, com diu ell de: “Dar el pegue!”. Darrere d’aquest home dur, de vegades rude, extravertit, hiperactiu, està l’altre Juanito, al que li agrada sentir dir als seus fills Mikel i Sangita, per telèfon via satèl·lit a 7.000 m, que li troben a faltar. Té ganes d’acabar amb el Lhotse. Després li espera el Nanga Parbat, al juny i té la necessitat vital de passar uns dies compartint la quotidianitat amb la seva família, però que alhora de cua d’ull està pensant en el càrrec aeri de Pakistan, els problemes amb el visat…

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.


Accions

Information




%d bloggers like this: