Per fi hem tornat a casa, estem ja al camp base!

25 05 2011

Moltes vicissituds han acompanyat el nostre retorn. Tot va començar amb el dia decidit per a l’atac al cim. El dimecres 18 la ja tradicional romeria fins al camp II, intentant suportar els perillosos secrets de la cascada del Sol Khumbu, i el màxim del possible el tòrrid transitar per la vall del silenci. Com sempre, fa falta recol·locar de nou la tenda de campanya atès que la seva disposició és poc motivadora pel descans dels humans. La diferència de temperatura entre una jornada de sol i la nit a l’interior de la tenda de campanya, pot ser de fins a 45 graus. Res de bo per a l’organisme!

Juanjo coular-3El dijous 19, ens enfrontem a la paret del Lhotse, ja coneixem les últimes rampes, la seva inclinació i la seva calorosa rebuda al camp III. Anem coincidint amb l’equip de l’Edurne Pasaban que també ha escollit aquesta mini finestra meteorològica per a l’atac al cim de l’Everest. Aquesta vegada, l’equip ja ha coincidit amb la dinàmica pròpia, Carlos Soria, Carlos Pauner, Javier Pérez, Juanito Oiarzabal, Lolo González i jo mateix pugem al mateix temps per intentar conquistar el Lhotse. Com sempre, és important cuidar la deshidratació de l’organisme, la sequedat atmosfèrica és molt gran, en una hora d’esforç en l’Himàlaia es perden 200 ml d’aigua per la respiració.

El divendres 20, els nervis s’apropien del nostre interior. Ens dirigim ja a la nostra muntanya, abandonem la ruta dels quals es dirigeixen al serral sud del Everest. El trajecte ja no és conegut per nosaltres i sorprèn la seva verticalitat, situem el camp IV al voltant d’unes roques batejades com la tortuga, a 7850 m d’altura. La jornada ha estat llarga, i quan el sol ha pogut ha arremès de forma despietada contra els nostres cossos a la meitat de les rampes del calvari. Un Crist haver de fer la plataforma per instal·lar la tenda, sense forces i l’energia suficient per palejar, pensant en les poques hores de descans que ens queden abans de l’atac a cim, traiem l’ànim del lloc més ocult arribada al Camp i profund. Els nervis ens van ajudar a confondre’ns, ens acuitaven les presses per muntar la tenda per descansar, però no a qualsevol preu, cal ser metòdic i racional, conservar la calma és primordial.

Juanjo paret Lhotse

Una vegada instal·lats, unes set hores ens separaven d’iniciar la nostra nova destinació. Era la nit de transit al 21 de maig, la nit que els nostres conciutadans reflexionaven davant de les eleccions municipals. I nosaltres reflexionàvem sobre un futur quimèric. Foníem neu constantment per hidratar l’organisme, poc podíem fer amb la gana, a aquesta altura no hi ha qui sigui capaç d’alimentar-se correctament. Intentem estirar-nos als sacs i descansar, l’hora prefixada són les 12 h de la nit, donem voltes i voltes dins dels sacs, volem treure a passejar aquesta papallona que revolteja en els nostres estómacs, són moltes les coses que passen ràpidament pels nostres caps, de forma inconnexa i sense sentit, o això creiem. Aquest 25% d’oxigen que tan solament ens envolta a aquesta altura, fa que estiguem en hipòxia permanent i no puguem regir de forma coherent. Parsimoniosament, ens apropem a la mitjanit. Ens incorporem lentament per evitar que tot el gebre de la nit s’adhereixi als nostres cossos. El silenci és sepulcral, les mirades que ens creuem diuen el mateix: A per ella! Sabem que serà una àrdua tasca, un exercici de constància i persistència. El primer a sortir de la tenda és en Juanito. Més tard sortim Lolo i jo. Als pocs metres em dono la volta, la neu és pastosa i de difícil marcatge, a part del piolet prefereixo també acompanyar-me d’un pal d’esquí per un més còmode avanç. La nit confon, les hores es fan eternes i és un espai temps que fa falta conèixer perquè no et mini la moral el més profund. Són hores molt dures, que saps que són crucials per a la consecució d’un projecte, és molt l’invertit, no tan sol pecuniàriament, sinó a nivell de temps, energia, il·lusió, treball en equip, repte personal, la indefensió de la família davant del nostre univers personal, la renúncia temporal a la nostra professió… que fa falta gestionar bé, buscant l’equilibri perfecte per fer realitat un somni personal i col·lectiu.

Cim Lhotse-La PaeriaEns anem veient amb la tènue llum dels frontals amb en Pauner, en Pérez, en Juanito. Quan la realitat clareja, ens avança en Carlos Soria i la seva sherpa Muktu, gairebé derrapen en fer-ho, van connectats a l’oxigen artificial, és una altra categoria, denota que pugen molt més còmodes. En Lolo, no camina bé i va més retardat. Al voltant de 500 m de coluar no et deixen indiferent, metre a metre et va sorprenent, no té final, sempre té un racó sorprenent, i un més enllà, i un altre més enllà, no té final. Cordes noves, altres més roniques acompanyen el nostre passejar. Per fi, passat el migdia, sembla que una i grega ens dirigeix al cim principal de l’esquerra, un llarg d’escalada mixta ens deixa en el punt culminant del Lhotse. L’alegria, sense ser desbordant, és emocionant, hem de pensar en la cruenta baixada, un superlatiu esforç que sempre cal comptar amb ell. Amb en Javier Pérez, en Carlos Pauner, i en Juanito Oiarzabal, ens fen les fotos de rigor, a 8516 m, amb un escenari al fons que apareix i desapareix darrere els núvols, l’Everest

Everest des de Lhotse

Demà us relataré la punyent història de la baixada a camp base i les seves conseqüències.

 

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.


Accions

Information




%d bloggers like this: