La cruenta baixada

12 07 2011

Ja han passat uns quants dies des de l’arribada a Lleida. Ha estat un retorn convuls, mediàticament ha representat un assumpte sucós, no pel nostre desig. Aquest fet, malauradament, ha suposat ficar els valors de l’alpinisme en entredit. Tothom a dit la seva menys nosaltres.

Amb la perspectiva que et dona la distancia (i també la comoditat i serenitat), intentaré relatar-vos el trèmul retorn del cim del Lhotse; la darrera crònica feta a Katmandú, la deixàvem en el punt més alt de “la muntanya del sud”. Ara per fi davallem!

… som immersos enmig de la foscor, es la matinada d’atac a cim. Al llarg de l’espectacular recorregut de pujada de la canaleta, el ritme es va anar alentint, la progressió no era la més satisfactòria: l’esforç es feia un xic penós a causa de l’estat de la neu. A posteriori, revisant les fotos a l’ordinador, he descobert aspectes de l’ascensió que no tenia present mentalment: la manca d’oxigen fa estralls, hi ha seqüències mentals entretallades! Ja ho sabíem d’altres cops, però no ens deixa de sobtar (i preocupar).

DSC00173

Al cim, un cop hem plasmat la nostra joia en les fotografies de rigor, enmig d’aquella nebulosa que ens embolcalla (no tant sols la composta per núvols físics!) i després d’acomiadar-nos del punt més alt del Lhotse i amb la visió de l’aresta propera que porta al superb Everest, iniciem el descens del mur de roca cimer, per després encarar el pendís del couluar de baixada.

DSC00168

Els cinc membres de l’expedició que varem conquerir junts el cim: en Javier Pérez, Carlos Pauner, Juanito Oiarzabal el sherpa Norbuk i jo mateix, comencem la davallada tots alhora. La progressió al descendir per la corda fixa, va afilerant el grup. En Juanito, que sent els peus un xic tocats (a la pujada ha tingut que “puntejar amb excés amb els grampons”), per la seva total amputació dels dits dels peus, el fa anar més ràpid per precaució.

Juanjo paret Lhotse DSC00172Aproximadament, als 30 minuts d’haver iniciat la trescada pel pendent, vàrem trobar al Lolo en la seva ascensió. Li varem preguntar com anava, quin era el seu estat físic, i ens va respondre que es trobava perfectament, que no ens preocupéssim per ell. Ja mes avall, varem ensopegar amb la parella formada per Rober Rodrigo i Isa García, components d’una expedició internacional: eren entretinguts, trastejaven amb una corda fixa. Els varem inquirir a espavilar-se i afilerar per arribar al cim, fins i tot Juanito els va advertir amb el seu peculiar estil. Malgrat la indicació feta: La seva única aposta era arribar al cim.

Atac a cim DSCN1836 (15)Un cop el corredor es converteix en un espai més engorjat, en Javier Pérez m’adverteix que no baixa be, que es troba poc espavilat i va molt cansat. M’atanso a ell i li pujo el cabal de consum d’oxigen fins als 4 litres. Intento accelerar un xic el meu ritme per ficar-me a l’alçada de Carlos Pauner. Tot arribant a un punt de ràpel, fa tot l’aspecte d’anar deambulant, es mou d’un cantó a l’altre, més que parlar sembla balbucejar, no coordina gaire i fa un gran esforç per poder seguir la progressió de baixada amb total harmonia. Hi ha molt més que cansament, a banda de les funcions motores, no regeix amb precisió el pensament. Es podria tractar d’un edema cerebral. Li demano el walki per poder comunicar amb el Carlos Martínez, el nostre metge al camp base. No troba l’aparell, sembla ésser que l’ha extraviat en aquest tram de baixada. Li pregunto per la seva farmaciola per administrar-li fortecortin i comenta que l’ha deixat al camp IV, però crec entendre que ell ja s’havia administrat dexametasona (corticoide). Li recomano que es fiqui l’oxigen del Javier, ell es nega rotundament. Expressa a la seva manera, que no té cap dubte que vol fer tots i cadascun dels vuit mils sense oxigen.

En un moment donat, li faig senyals inquisitorialment amb els braços al Juanito Oiarzabal, que es troba pendent a sota, o no em veu o no acaba d’entendre el senyal. Necessito ajuda per baixar amb més calma al cantó d’en Carlos, he d’aconseguir el màxim de seguretat, tot controlant els seus moviments. Progressem lentament, els dos companys de baixada, malgrat el seu estat, porten moltes hores de vol. La nostra aposta es clara, el cim no es troba en el punt més alt d’una muntanya, sinó al camp base!.

Per fi, i quan ja es fa de nit fem cap al camp IV. S’ha acabat el primer assalt! En Javier i en Carlos es queden a la seva tenda a la part alta del camp IV, jo baixo un centenar de metres fins la part inferior del camp. Arribo fins la tenda a on en Juanito ja deu portar un parell hores.

Està desfent neu per poder-nos hidratar. Atabalat, m’explica que ha rebut una comunicació del Dario Rodríguez (periodista, Director de la revista Desnivel) des del camp base. El Lolo l’ha trucat des del telèfon Thuraya i l’ha demanat que un sherpa li pugi aigua calenta, que ell es trobava be, era situat a la travessia próxima que hi ha prop d’un rocallar anomenat “la tortuga”, al redós superior del camp IV. Ni nosaltres, ni ningú del camp base, va estar capaç de tornar a comunicar un altre cop amb el telèfon del Lolo.

Ens passem part de la nit intentant esbrinar que ha passat amb el nostre company d’expedició. Les transmissions amb el camp base es mantenen de forma persistent i inquietant alhora, amb els doctors Mónica Piris (de l’expedició Himalayan Experience) i en Carlos Martínez (el nostre metge), sobre la situació en que ens trobàvem cadascun dels membres de l’equip. Tanmateix seguim amb preocupació l’estat del Rober i Isa, que sembla ésser, segons ens manifesta a crit pelat en mig de la nit un company seu, l’Iranià Mahdi Amidi, tampoc han arribat de volta de l’atac a cim al camp d’alçada.

Avançada la matinada, es munta un operatiu de rescat al camp base, coordinat per la Mónica, el Carlos i l’Edurne Pasaban. S’afegeixen posteriorment Russell Brice, Ang Jangbu d’IMG i Willy Benegas. Es contacta per walki amb l’expedició comercial Patagonian Brothers (dels germans Benegas) que es trobava al camp IV de l’Everest després de fer cim. A primera hora del diumenge 22, intentaran verificar si es veu quelcom en l’itinerari, tot baixant del Coll Sud, d’on es té una visió privilegiada de la zona.

L’alpinista iranià Mahdi, ens fa saber que Rober i Isa per fi han arribat a les 6’30 del mati a la tenda. Els pitjors auguris es confirmen: si no han ensopegat al llarg de la ruta de baixada amb el Lolo, aquest malauradament, ha desaparegut enmig de les fortes pendents de la via.

En ple diumenge 22, quan el sol anava guanyant alçada, apareixen els nostres sherpes a la tenda de campanya, havien dormit amb el Carlos Soria i Muktu. Observen preocupats la nostra inquietud, els hi facilitem oxigen per que pugin fins a la primera travessia i esbrinin alguna pista d’en Lolo. No ens entenen i no ens volen entendre. Estan exhaustos i sense dir que no volen pujar, es fan els no entesos. Son humans i estan tant esgotats com nosaltres. Visualment, no divisem cap punt en la ruta que ens albiri alguna resposta vers el nostre amic.

Per walki, els metges ens aconsellen que deixem en mans de l’equip de l’expedició comercial que retorna de l’Everest i van equipats amb oxigen, la inspecció de la zona, per intentar treure l’entrellat de la desaparició del Lolo. El consell es converteix en ordre: – Que baixeu el més ràpid possible del camp IV, no ens hem d’exposar mes als efectes de l’alçada!. L’estat físic d’alguns dels nostres alpinistes era força preocupant.

Descens a CII

El descens es fatigós, molt sovint hem d’aturar-nos, les forces no acompanyen i la gent va tocada. No em puc treure del cap a l’amic de San Pedro de Alcántara. Amb ell, i en aquell mateix indret havíem compartit el projecte de l’Everest a l’any 2000. Trescant de volta per la paret del Lhotse, s’aprecia perfectament el Pumori, cim que havia intentat el Lolo el passat hivern. Tot plegat massa records per un incertesa tant gran. No sabia que era pitjor, el cansament físic o el dolor que provocava l’absència d’un ésser estimat.

Vall del Silenci i Lhotse DSCN1764El dia avança, les hores passen i deixem enrere a poc a poc el camp III, les rampes de la paret del Lhotse, la seva rimaia final en forma de clivella i el córner que dona inici de la vall del silenci. En la majoria de fraccionaments de les cordes fixes no utilitzem el davallador per fer ràpel, passem una cinta amb mosquetó per assegurar-nos i amb la corda voltada pel braç i amb l’ajut del guant de kevlar, amb laboriositat anem perdent metre a metre.

Avancem cercant un punt en l’horitzó proper i ens proposem arribar fins a ell sense aturar-nos. Es un desig mai fet realitat, abans d’abordar el punt determinat, acabem sempre agenollats a la neu.

Camp II DSCN1721Ja a punt d’arribar al sempre inabastable camp II (lloc a on tenim previst passar la nit) apareix una persona al meu encontre. Es la Mara Larsson, manager de Patagonian Brothers. Em fa feliç, m’anuncia que Lolo, miraculosament es viu. El meu cansament es dilueix en alegria infinita. Damian Benegas, Matoco i els sherpas de la seva expedició, l’estan baixant fins al camp II.

Lolo CIIEntrada la nit, en Rober, Isa i Lolo ja es troben a la tenda de campanya general d’Himalayan Experience. Extenses abraçades sense comentaris amb el Lolo. Primeres cures i atencions per part dels metges. Observem congelacions molt severes, però estem ja camí del bon port.

CB HeliportEl dilluns al mati emprenem el camí fins al camp base. En Rober i Lolo des del propi camp II, son evacuats amb helicòpter fins a Katmantú. Baixem plegats en Juanito, Carlos, Javier i jo. Passat el camp I, en Juanito demana que l’administrem dexametaxona, ell mateix ens reconeix que no es troba gens be. El seu estat, a poc a poc comença a ser lamentable. A mig recorregut del camp base, les aturades son més constants i cada cop avançar es converteix en quelcom més que feixuc, preocupant. Deixem al Javier sense oxigen i l’endollem al Juanito. Ara ja no estem vigilants de les seves passes, som nosaltres qui l’ajudem a avançar. Decidim demanar ajut per walki al camp base, el nostre company s’està degradant a marxes forçades. L’Edurne ens comunica que ens envia als seus 3 sherpas per ajudar-nos a baixar al Juanito. A 30 minuts de les tendes apareixen els sherpas de l’expedició d’Endesa. Primer ens rellevem tirant del nostre company amb una corda, més tard son els sherpas qui el carreguen a coll i be. A 10 minuts del camp base, apareix l’Edurne amb el seu equip. Ens fonem en abraçades i s’encarreguen de ficar a l’exhaust Juanito a la camilla.

Llegada con ayuda Juanito CB Lhotse DSC00175IMGA0014

En arribar a la nostra tenda menjador del camp base, ja hi ha improvisat un hospital de campanya. En Juanito ha arribat al límit de l’esgotament i es troba totalment deshidratat. Dos goteros en vena l’ajuden a començar a trobar el camí de volta a la realitat. La resta de companys son atesos per l’equip mèdic, però la principal medicina curativa es troba en la pròpia arribada al camp base, aquesta es la raó de la nostra aventura, poder compartir amb tots vosaltres els nostres anhels i desitjos de llibertat.

06 CB Everest-Lhotse 5.390Camp Base Everest Lhotse_AAA4023

El primer que faig quan aconsegueixo treure’m la motxilla, es trucar a casa. Fa tres dies que no tenen noticies directes meves. L’incertesa de les diverses informacions publicades al país pels mitjans de comunicació, no hauran ajudat gaire a tranquil·litzar a familiars i amics.

El cansament es conjuga amb una satisfacció immensa, en un trasbals d’emocions que conflueixen en sensacions personals molt intenses, un torbament d’alegria, a on la defallença física t’arriba al cor . Cal seguir fent realitat les il·lusions personals, però tenint en compte que no a qualsevol preu!

“Nos vemos en la pròxima viñeta”. Fins aviat. Un altre cop?


Accions

Information

One response

13 07 2011
Carles

Tot i que ja han passat bastants dies, després de llegir el teu sensacional relat recordo…., ufff quin patiment !!!. Recordo un matí de diumenge a la terrassa del Txambo entre incertesses, nervis, lectura de cròniques confuses, trucades, …

Esperem “patir” més quimeres plegats

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s




%d bloggers like this: