“Una hostia del copón”.

17 08 2011

Malgrat no ser molt políticament correcta, aquesta es l’expressió mes adient que he trobat per definir la pirueta amb posterior llançament i aterratge que he fet amb la bici de muntanya.

Juanjo Garra a la sortida de l'Hospital de Vielha

Tot ha succeït trescant pel camí que enfila la vall de Barrabés i que canvia de vessant fins a visionar Castanesa. Una meravella de recorregut, que està protegit del sol pirinenc de l’Alta Ribagorça a l’estiu, entre pinars, boixos i avellaners.

Intentant compatibilitzar la vida familiar i l’entrenament, el Garmin ja em marca un desnivell suficient i comença a ser l’hora justeta per desfer el sender i arribar a l’Era de Marieta, que hem quedat amb la família per fer un vol.

Giro cua. Comença el plaer d’anar dibuixant la baixada sobre dues rodes, sortejant arrels, escorrialles de rierols i esvorancs provocats per l’aigua de la pluja, tot fruint del moviment ingràvid per moments. És la mateixa sensació que quan amb els esquis de muntanya anem marcant una pala de neu verge: t’envaeix una sensació de llibertat etèria.

Concentrat en la baixada, vaig jugant amb els frens, mesurant les pedalades necessàries per sortir dels solcs i amb la velocitat justa per no excedir la temeritat, però amb una gran dosi de llibertat proporcionada per la velocitat de les ziga-zagues i els peraltes del sender. Enmig d’aquest núvol de sensacions i conscient del que estàs fent, de sobte tot es va venir al terra. Mai millor dit.

Vaig baixar de surfejar entre núvols a la llepar la miserable pols en una mil·lèsima de segon. No recordo en cap moment quina va ser l’errada, repassant mentalment la jugada no veig cap roc que m’hagués entrebancat la baixada. Tant sols tinc el record del llançament per sobre del manillar i l’aterrada esfereïdora, primer amb la part dreta de la front i el segon aterratge amb el cap de l’ húmer. La primera sensació al parar el cop amb el cap, va ser que m’havia fet molt mal, vaig sentir el soroll de l’estrebada al terra i com la sotragada em provocava una contundent i seca fuetada cervical. Com diria el meu amic Jesús: Menudo toñazo t’has dao colega!, pa verse matao!

Estat en que va quedar el casc

Enmig del desencaixament general, l’estaborniment i l’emboirada mental provocada per l’ensopegada, m’incorporo a poc a poc. Primera avaluació entre gemecs: tinc sang a la part occipital del cap, essent conscient que també m’havia malmès l’espatlla, les cames a banda de les esgarrinxades estan en condicions, casc esquerdat (glups!). Gairebé no podia moure l’espatlla dreta. La bicicleta no té cap avaria aparent, no la puc sostenir amb la mà dreta. El primer que cal fer es incorporar-se i fotre el camp cap a casa, abans que els muscles es comencin a refredar. Descendint, es fa difícil mantenir l’equilibri sol amb la mà esquerra, que domina el fre menys idoni per negociar les baixades. Amb molt de carinyo, intento recolzar la ma dreta al manillar en els viaranys més complicats: uaaa! Després d’una estona interminable faig entrada a l’era de casa.

Cap a l’Espitau de Vielha que falta gent. Malgrat ser el mes de vacances per excel·lència, bona acollida del personal sanitari.

Quina llàstima! Baixant ensopit de dolor, pensava en l’estimada triatleta Eva Ledesma i com es va fracturar la clavícula en una caiguda en bici i va facturar part de la temporada. Hauré de dir adéu a la cursa que preparava per aquest diumenge, la Duatló d’alta muntanya a Las Paules de 42 km, preparatòria pels Sky Games del 2012.

Cal ésser positiu: A conseqüència de l’aturada que hauré de fer i malgrat perdre l’estat de forma del moment, la part bona es que no hi ha res trencat, però tinc una forta contusió a l’espatlla dreta, amb dolor intens a la musculatura escapular i múltiples erosions per tot el cos. Poder el més preocupant es la fuetada cervical, provocada a l’impactar al terra utilitzant el cap com a coixí. He de dur el braç immobilitzat i un “collarí” al llarg de set dies.

Mai hagués pensat que un simple esternut, desencadenés un complex sistema d’interacció entre els muscles, i em fes renegar del mal provocat per la capritxosa caiguda. Ben curiós ! Som com una perfecta cadena en que no pot fallar cap esglaó.

Si més no, sempre ens servirà per reflexionar. No som immunes a res. Sempre va be baixar del núvol, però el millor seria fer-ho descavalcant d’una forma menys violenta…


Accions

Information

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s




%d bloggers like this: