La saviesa popular a la Xina

18 04 2012

El telèfon via satèl·lit. Els xinesos, per poder entrar un telèfon via satèl·lit al país et demanen un impost que es situa al voltant dels dos mil dòlars. En cap altre país del món ens hi hem trobat. Per tant es tracta de fer escapisme. N’hi ha que decideixen pagar a un mulero perquè els hi passi per la duana l’estri, a canvi de 100 dòlars. Però, al final ja es una qüestió dignitat, a sobre pagar més diners després d’ensopegar que els xinesos ens han pujat un 40 % el cost del permís i dels servies que donen per l’expedició! Decideixo buscar-me la vida i passar-lo amagat. Quin mal tràngol, al veure que ens fan passar les motxilles personals per l’escàner, dissimuladament agafo el telèfon i me’l fico en una butxaca del pantaló. No cal cantar victòria, encara falta la volta …

Un cop creuem la frontera a peu, canviem els vehicles per uns de xinesos. Dormim en un poble anomenat Zangmu. Ens instal·lem en un hotelet de carretera, que suposem havia tingut moments més esplendorosos. La nostra habitació es un cinquè pis sense ascensor. La finestra dona directament a la paret que forma la muntanya, te llum però no vistes. Els preservatius que trobem a les tauletes de capçalera no fan més que reafirmar la teoria, que amb tant militar a la zona, aquells garitos amb llum de colors que hi ha en l’única avinguda principal, no eren botigues de venda de neons…

La saviesa popular ja ho esmenta, a la xina ni ha pixar pots anar sol! Després de pujar els cinc pisos de l’hotelet per arribar a l’habitació, carretejant els petates, a un li sorgeixen certes necessitats fisiològiques. El que mai m’hagués pogut imaginar, es que a mitja pixada, un mico (si un mico, tipus babuino), tragues el cap i mig cos per la finestra oberta que dona al lavabo, mirant encuriosit la hipèrbole que dibuixava el meu delicat treball. Encara li crido ara!

El teléfono vía satélite. Los chinos, para poder entrar un teléfono vía satélite en el país te piden un impuesto sobre dos mil dólares. En ningún otro país del mundo nos ha pasado. Por tanto se trata de hacer escapismo. Algunos deciden pagar a un mulero por cien dólares para que les pase la aduana. Pero, al final es una cuestión de dignidad, además pagar más dinero después de tropezar que los chinos han subido un 40% el coste del permiso y de los servicios que prestan para la expedición. Decido buscarme la vida y pasarlo a escondidas. Vaya mal trago, al ver que nos hacen pasar las mochilas por un escáner, disimuladamente cojo el teléfono y lo guardo en uno de mis bolsillos del pantalón. No se puede cantar victoria… todavía queda la vuelta.

Una vez cruzamos la frontera a pie, cambiamos los vehículos por los de los chinos. Dormimos en un pueblo llamado Zangmu. Nos instalamos en un hotelito de carretera, que suponemos que habría tenido momentos más esplendorosos. Nuestra habitación es un quinto piso sin ascensor. La ventana da directamente a la pared que forma la montaña, tiene luz pero no vistas. Los preservativos que encontramos en las mesillas de noche no hacen mas que reafirmar la teoría, que con tanto militar por la zona, aquellos garitos con luces de colores que hay en la única avenida principal, no eran tiendas de venta de neones…

La sabiduría popular ya lo dice, ¡en China ni a mear puedes ir solo! Después de subir cinco pisos del hotelillo para llegar a la habitación, carreteando los petates, a uno le surgen ciertas necesidades fisiológicas. El que nunca me hubiese podido imaginar, es que a media meada, un mono (sí, un mono, tipo babuino), sacara la cabeza y medio cuerpo por la ventana abierta que da al lavabo, mirando curiosamente la hipérbole que dibujaba mi delicado trabajo. ¡Todavía le estoy chillando!


Accions

Information

5 responses

23 04 2012
laura mart

Juanjo boníssima la historia d’ avui, com son aquest monos……. el proper Sant Jordi publicarem un recull de tots els teus escrits, ens posarem allí al Caselles i tot Lleida farà cua perquè el signis. Segur que els vendràs bé i amb els guanys podràs tornar a la Xina.
Molts petons i feliç diada de Sant Jordi.

20 04 2012
Montserrat Pauné

Hola Juanjo… ja veig que les aventures estan assegurades!!!!
Vuideu-vos,
La Paunet!!!!

18 04 2012
estelita

…A DIES ELS TEUS ESCRITS M’ EMOCIONEN, A DIES EM FIQUEN LA PELL DE GALLINA, I A DIES ,COM AVUI, EM FAN MORIR DE RIURE….GRÀCIES PER AQUESTS BONS MOMENTS COMPARTITS………..PERO JA SAPS QUE VULL…………………UN LLIBRE!!!! AMB SOMIAR-HO NO EN JA PROU JE JE

18 04 2012
SiscoGarcia

Hola Juanjo. Me n’alegro que ja sigueu a la Xina. Seguirem amatents els esdeveniments des del bloc.

Sort amb les trescades😉

Família Garcia Milián.

18 04 2012
Marga

Em sembla que ens ho passarem bé amb el teu blog! Abraçades mil Juanjo i companyia!!!!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s




%d bloggers like this: