La vida per un somni? Commovedora conferència: ascensió al Lhotse (8510m) Himàlaia

1 03 2013

Dijous 7 de març 2013, al Museu de la Pell d’Igualada

Organitza Mestral / Montclar

image





VOLS VENIR de TREKKING al NEPAL, ACOMPANYANT una EXPEDICIÓ al DHAULAGIRI?

19 02 2013

imageimageimageimage





Un nou repte, una nova il·lusió: Dhaulagiri, 8167m d’emocions (Himàlaia/Nepal)

14 02 2013

image      

http://www.tv3.cat/telenoticiescomarques

Control + clic i obtindreu l’enllaç. Al minut 9’40 trobareu la noticia de l’Expedició al Dhaulagiri, de 8167 m apareguda a TV3

image





Reflexions arrel de l’allau del Manaslu

28 09 2012

Artículo en castellano y catalán

Si piensas que la aventura es peligrosa, prueba la rutina. Es mortal.

Paulo Coelho

clip_image002

CAT   23 de setembre, un matí de diumenge assolellat a les portes de la tardor, gaudint d’un passeig agradable per la ciutat de Lleida en bicicleta, tot celebrant la festa final de la setmana de la mobilitat sostenible i segura.

Rebo un missatge colpidor d’una bona amiga, la Dra. Mónica Piris, que es troba al Nepal fent de metgessa d’una expedició al camp base del Makalu.

Hola Juanjo! Ha habido un alud enorme en el Manaslu. Se ha llevado por delante el campo III. Todavia no se sabe cuantas víctimas…

Quina sensació tant estranya, imatges i records es succeeixen a la meva ment. El desassossec recorre el meu cos. El Manaslu es una muntanya a la que li tinc força respecte, hi he estat dos cops convivint al redós de la seva ombra allargada, sempre vigilant i atent. Té una de les aproximacions més salvatges i boniques de l’Himàlaia: captiva per la seva bellesa i encara resta verge de turistes indiscrets.

clip_image002[6]A l’any 1999, vaig tenir l’oportunitat de compartir l’aventura del Manaslu amb el malaurat Iñaki Ochoa de Olza i en Carlos Soria (ep, en aquell moment l’avi tant sols tenia 60 anys!). Sense cap mena de dubte la muntanya ens va rebutjar, no va tenir pietat de les nostres il·lusions. Durant 9 jorns ininterromputs va estar nevant sense donar armistici: mati, tarda i nit, teníem ja l’ànima emblanquinada. Descobrirem que va desaparèixer completament el Camp II, la força de la neu i el pendís, va esborronar del paisatge la nostra tenda de campanya amb totes les pertinences que vàrem carretejar amb paciència fins a quasi set mil metres: sacs, fogonets, màrfegues… varem tornar amb la cua entre les cames, desesperançats per que la muntanya no ens havia donat cap treva, però ens havia atorgat l’oportunitat de tornar a casa: Quan va esdevenir l’allau, nosaltres érem al camp base, esperant que la muntanya descarregués.

clip_image001Transcorreguts 9 anys (i per segon cop a l’època de post monsó), iniciarem de nou un altra expedició al Manaslu. Aquest cop amb l’Edurne Pasaban formant part del programa de TVE Al filo de lo imposible. La dinàmica tornava a ser la mateixa que en la primera estada a la muntanya, temps inestable i força neu als vespres. Aquesta vall tant atraient, que ens porta fins a Sama (darrer reducte poblacional abans del camp base), es una trampa humida. La llarga i abrupta fondalada del Budhi Gandaki, de forma acanalada, condueix l’ambient força bromalló i tèrbol fins que ensopega a la carena que està darrera del camp base, frontera natural amb el Tibet. Sovintejant així les encapotades a tot el voltant de la muntanya, produint castells de núvols que formen la torbonada quotidiana.

Es una ruta no excessivament tècnica, però que te un pendent consagrat si li sumem les quantitats de neu que s’hi arriben a acumular. Tinc molt presents els escarafalls del silenci aclaparador que envoltaven la meva insignificant presència enmig d’aquelles canals, en qualsevol moment, tot allò podia perdre l’equilibri i esdevenir soroll atordidor pendent a baix. Aquest cop, amb un equip molt potent i perseverant, vàrem culminar el punt més alt, tot aprofitant una breu finestra de bon temps que ens va obligar a saltar-nos un camp d’alçada per pujar, tenint que davallar del cim directament al camp base en una etapa ultra maratoniana.

           clip_image002[8]

En aquesta ocasió, 11 persones no han tingut la mateixa sort. El seu destí ha estat truncat per un allau impressionant. El mateix que al 1972 va escombrar 15 vides en el mateix indret. L’èxit d’un alpinista no rau en trepitjar el punt més alt d’una muntanya, sinó en tornar al camp base per compartir amb els seus aquest apasionat viatge personal, que l’ha dut a confins amb cultures distants, paisatges sorprenents, situacions complicades, incomoditats innombrables i incompreses pel comú dels mortals, a contemplar horitzons infinits, a saber compartir i exercir la tolerància, a cercar excuses per donar el millor de si, a gaudir de cada moment com si fos el darrer, a replantejar-se l’existència quotidiana, a poder respondre quan et pregunten:

clip_image002[11]– I que os donen allà dalt? Tot allò que amb diners no podem comprar, la satisfacció personal de sentir-se un privilegiat, fruit de l’entorn i del teu propi esforç.

Amics, cercar horitzons llunyans ens dona la vida, el be més preuat que tenim.

Cal donar el condol a les 11 famílies (en especial a la del Marti Gasull) d’aquests alpinistes, s’han quedat orfes de l’escalfor de les seves quimeres, de l’efervescència per seguir cercant camins en la seva existència. Ells no han pogut allargar la seva vida, però per essència si l’han pogut fer més ampla i profunda.

CASTELLANO

Si piensas que la aventura es peligrosa, prueba la rutina. Es mortal.
Paulo Coelho

23 de septiembre, una mañana de domingo soleado a las puertas del otoño, disfrutando de un paseo agradable por la ciudad de Lleida en bicicleta, celebrando la fiesta final de la semana de la movilidad sostenible y segura.
Recibo un mensaje sobrecogedor de una buena amiga, la Dra. Mónica Piris, que se encuentra en Nepal haciendo de médico para una expedición en el campo base del Makalu.
– Hola Juanjo! Ha habido un alud enorme en el Manaslu. Se ha Llevado por delante el campo III. Todavía no se sabe cuántas víctimas…
Qué sensación tan extraña, imágenes y recuerdos se suceden en mi mente. El desasosiego recorre mi cuerpo. El Manaslu es una montaña a la que le tengo bastante respeto, he estado dos veces conviviendo al abrigo de su alargada sombra, siempre vigilante y atento. Tiene una de las aproximaciones más salvajes y bonitas del Himalaya: cautiva por su belleza y todavía resta virgen de turistas indiscretos.
En el año 1999, tuve la oportunidad de compartir la aventura del Manaslu con el malogrado Iñaki Ochoa de Olza y Carlos Soria (En ese momento el abuelo sólo tenía 60 años!). Sin duda la montaña nos rechazó, no tuvo piedad con nuestras ilusiones. Durante 9 días ininterrumpidos estuvo nevando sin dar armisticio: mañana, tarde y noche, teníamos ya el alma blanquecina. Descubrimos que desapareció completamente el Campo II, la fuerza de la nieve y la pendiente, borró del paisaje nuestra tienda de campaña con todas las pertenencias que tuvimos que carretear con paciencia hasta casi siete mil metros: sacos, hornillos, colchonetas…. Volvimos con la cola entre las piernas, desesperanzados por que la montaña no nos había dado ninguna tregua, pero nos había otorgado la oportunidad de volver a casa: Cuando ocurrió la avalancha, nosotros estábamos en el campo base, esperando que la montaña descargara.
Transcurridos 9 años (y por segunda vez en la época de post monzón), iniciamos de nuevo otra expedición al Manaslu. Esta vez con Edurne Pasaban formando parte del programa de TVE Al filo de lo imposible. La dinámica volvía a ser la misma que en la primera visita a la montaña, tiempo inestable y bastante nieve por las noches. Este valle tan atrayente, que nos lleva hasta Sama (último reducto poblacional antes del campo base), es una trampa húmeda. La larga y abrupta hondonada del Budha Gandaki, de forma acanalada, conduce el ambiente bastante nuboso y turbio hasta que tropieza en la arista que está detrás del campo base, frontera natural con el Tíbet. Era un hecho normal ver el cielo encapotado alrededor de la montaña, produciendo castillos de nubes que formaban la turbonada cotidiana.
Es una ruta no excesivamente técnica, pero que tiene una pendiente consagrada, si a esta le sumamos las cantidades de nieve que se llegan a acumular. Tengo muy presente el silencio abrumador que rodeaba mi insignificante presencia en medio de aquellas canales, en cualquier momento, todo podía perder el equilibrio y convertirse en ruido aturdidor pendiente abajo. Esta vez, con un equipo muy potente y perseverante, culminamos el punto más alto, aprovechando una breve ventana de buen tiempo que nos obligó a saltarnos un campo de altura para subir, teniendo que bajar de la cima directamente al campo base en una etapa ultra maratoniana.
En esta ocasión, 11 personas no han tenido la misma suerte. Su destino ha sido truncado por un alud impresionante. Lo mismo que en 1972 barrió 15 vidas en este mismo lugar. El éxito de un alpinista no está en pisar el punto más alto de una montaña, sino en volver al campo base para compartir con los suyos éste apasionado viaje personal, que le ha llevado a confines con culturas distantes, paisajes sorprendentes, situaciones complicadas, incomodidades innumerables e incomprendidas por el común de los mortales, a contemplar horizontes infinitos, a saber compartir y ejercer la tolerancia, a buscar excusas para dar lo mejor de sí, a disfrutar de cada momento como si fuera el último, a replantearse la existencia cotidiana, a poder responder cuando te preguntan:

– Y que os dan allí arriba? Todo aquello que con dinero no podemos comprar, la satisfacción personal de sentirse un privilegiado, fruto del entorno y de tu propio esfuerzo.

Amigos, buscar horizontes lejanos nos da la vida, el bien más preciado que tenemos.

Hay que dar el pésame a las 11 familias (en especial a la del Marti Gasull) de estos alpinistas, han quedado huérfanos del calor de sus quimeras, de la efervescencia por seguir buscando caminos en su existencia. Ellos no han podido alargar su vida, pero por esencia si la han podido hacer más ancha y profunda.





Dos lleidatans a Desafio Everest de Jesús Calleja

9 01 2012

L’amic Xavi Francés, ens ha escrit a La Mañana aquest descriptiu article de la darrera aventura del programa Desafio Everest del Jesus Calleja. En el títol (Lleida desafia a la muerte) juga amb la procedència del David Moncasi i meva, amb el repte que representa el programa i amb l’agonia del darrer sospir humà que significa transitar per l’anomenada barrera de la mort.

La redacció te la força del qui sentint-se periodista, malfia d’un futur cada cop més incert en la seva professió, quelcom més eteri i personal que uns ingressos mensuals, que d’altra banda sembla que no acaben d’arribar…

lm20-21_Página_1lm20-21_Página_2

Cliceu sobre les imatges per llegir-les





Imatges per recordar. Desafio Everest 2011. Feina feta i tornem a casa

5 11 2011

Gravant en alçada a l'Everest. Col. Juanjo Garra Desafio Everest 2011

Filmant en alçada, a on el buit comença a ser un esglai.

Camp Base Restes Expedició 1963 Everest Col. Juanjo Garra

Restes de l’expedició d’Estats Units del 1963 a l’Everest. Es van utilitzar 900 portadors per transportar 27 tones de material, 6 membres de l’equip varen fer cim

Desafio Everest 2001 Jesus Callleja & Juanjo Garra i Escola Espiga de Lleida L’Escola Espiga de Lleida,com no, present en aquesta expedició.

Tornada Lukla en helicopter Desafio Everests 2011 Col. Juanjo Garra

Una còmoda desaproximacíó,del camp base de l’Everest fins a Periche trescant generosos camins. D’ací fins a Lukka en helicòpter.





L’avançament en imatges. Desafio Everest 2011

31 10 2011

 

Desafio Everest 2011Cami del CIj_7

Com sempre, cal transitar la capritxosa i alhora perillosa cascada del Khumbu per iniciar l’aproximació al proper estadi: el Camp I

 

 

 

 

 

Desafio Everest 2011 Camp I amb la paret del Lhotse al fons_4

Les tendes, alineades amb les voraginoses esquerdes longitudinals de l’indret,amb el nostre testimoni impertèrrit al fons: La paret del Lhotse

 

 

 

 

Desafio Everest 2011 amb la càmera a punt_3

En aquests dies, s’ha convertit en la parella implacable i inseparable: La càmera per recollir el més mínim detall.

 

 

 

 

 

Desafio Everest 2011Les capritxoses esquerdes de la vall del silenci_1

Tres escales d’alumini empalmades amb cordinos per superar una esquerda en el camí. La subtilesa de l’equilibri a més de 6000 m d’alçada.

 

 

 

 

 

Desafio Everest 2011 camí sinuos amb l'Everest al fons_6

 

 

 

Trencaclosques jornada a jornada de recorregut. L’Everest al fons de la vall

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Desafio Everest 2011 Juanjo Garra al CII_2

 

 

 

 

 

Al camp II del nostre objectiu. L’ànim sempre amunt!








%d bloggers like this: