Carlos Pauner ya no admite dudas sobre la cumbre del Shisa Pangma

 

 

Tortell Poltrona pregoner de l’Aplec del Caragol i Juanjo Garra, rep el premi Caragol Bover

La Setmana Cultural de l’Aplec del Caragol de Lleida ha donat el tret de sortida aquest dilluns amb el pregó oficial, que ha pronunciat Jaume Mateu Bullich, conegut per Tortell Poltrona. L’alcalde de Lleida, Àngel Ros, ha assistit a l’acte i després d’escoltar el pregoner, ha lloat la seva intervenció, carregada d’humanitat i solidaritat. Ros ha destacat el treball del Tortell Poltrona, com a pallasso i com a persona, portant somriures a la gent que pateix i també fent riure als grans. A més, en alguns casos, ha afirmat que “porta vida als nens” que es troben en situacions complicades.

L’alcalde també ha felicitat l’alpinista lleidatà Juanjo Garra, que ha rebut el premi Caragol Bover d’aquesta XVI edició de la Setmana Cultural. El paer en cap ha enllaçat el tema de la solidaritat amb Garra, dient que torna de les seves expedicions carregat amb piles de solidaritat i ha posat en relleu les grans fites que assoleix com a alpinista.

El pregoner ha explicat amb humor als presents a l’acte d’obertura algunes aventures que li han passat a Lleida, així com el vincle dels pallassos i els caragols. Després ha fet un breu repàs als orígens d’alguns trets que caracteritzen el món del circ i els pallassos. Tortell Poltrona ha compartit també les seves vivències en les missions, intentant explicar el que senten i reben els nens que viuen en condicions extremes. No hi han faltat les al·lusions al nas vermell, que tant el caracteritzen.

El rector de la Universitat de Lleida, Roberto Fernández, ha agraït al pregoner el somriure que ha portat a tots i s’ha sumat a la felicitació per al Juanjo, que és qui “ha portat el nom de Lleida més alt”. De la mateixa manera, el president de la Fecoll, Xavier Pérez, ha convidat tothom a passar un bon aplec.

Si el Caragol Bover ha estat per al Juanjo Garra, el Caragol Llimac ha recaigut en Estefania Bori, en represtació del PACMA – Partit Animalista a Lleida.

Pel que fa al Concurs de Rodolins i Versos Satírics – Memorial Jordi Plens, se l’ha emportat el periodista Josep Ramón Ribé, qui ha acabat l’acte recitant els versos guanyadors.

A l’acte, que s’ha fet a l’edifici del Rectorat de la UdL, hi ha assistit una nombrosa representació de la Corporació Municipal.

Amb el pregó, comença el programa d’actes de la Setmana Cultural, que demà inclou la comèdia vodevil de Marc Camoletti “Boeing Boeing, per Talia Teatre, a l’espai 3 de l’Antic Convent de Sta. Teresa; dimecres, al mateix espai, hi haurà tarda de màgia, i dijous, hi haurà la XX Cantada d’havaneres de l’Aplec, amb Arrels de la Terra Ferma, Boira i el grup convidat Bergantí, de Malgrat de Mar. L’acte es farà a l’amfiteatre dels Camps Elisis.

A partir de divendres, la festa es trasllada al recinte dels Camps Elisis on tindrà lloc el XXXIII Aplec del Caragol de Lleida.

Recull premsa arribada Lleida Xixa

Heraldo

                              Cliqueu sobre les imatges per llegir les noticies.

Segre

 

Cliqueu sobre l’imatge per llegir la noticia.

 

La Mañana

 

Cliqueu sobre les imatges per llegir les noticies.

 

Arribada a Lleida

Aclaracions sobre el cim del xixa pangma

Després dels agitats dies que hem tingut per regressar a Kathmandú, un cop arribats a aquest punt més tranquil de la nostra expedició i a la vista de les manifestacions en mitjans de comunicació, un tant confuses, hem decidit intentar aclarir alguns aspectes que considerem importants i del nostre únic coneixement i que creiem poden acabar amb la petita polèmica suscitada després d’aquesta inusual ascensió a aquesta muntanya.

En primer lloc, no ens sentim orgullosos de la tardana hora d’arribada a la zona superior. Arribar tan tard a dalt en l’Himàlaia sempre és presagi de problemes. No s’hauria d’estar a l’alta cota més enllà del migdia per assegurar un bon descens i si ho vam fer va ser abocats per les pèssimes condicions de la via, pel coneixement precís d’una benèvola meteorologia per les hores següents i confiant en l’ampla experiència del grup en l’alta cota.

Encoratjats per la vista de l’aresta somital prosseguim per la ruta fins aproximadament les 6 i mitja de la tarda, moment en el que vam arribar a aquesta aresta i vam comprovar la proximitat de la cresta somital. En aquell moment i amb les últimes llums, està gravat el vídeo que es pot visionar en http://juanjogarra.wordpress.com/2012/05/16/recull-de-premsa-i-mitjans-de-comunicaci-al-xixa-pangma-2012/ o www.carlospauner.com.

Arribats a aquest punt, segons els altímetres al límit dels 8.000 m d’altura, el nostre company Juanito Oiarzabal es va trobar malament. Tenia símptomes d’un edema pulmonar i el vam tractar amb mediació apropiada per allò. El seu estat no era preocupant, però ell va decidir parar i restablir-se durant una estona en aquell lloc. La resta del grup, a la vista del cim, vam continuar fins aquell punt, ja avançant en la foscor de la nit. Després de recórrer aquells 100 m de diferencia, vam tornar al lloc on esperava el nostre company i vam començar les maniobres de descens fins al Camp-III. En Juanito es va mantindré conscient, col·laborador en extrem i no vam tenir cap problema en arribar a les proximitats del Camp-III. En aquell moment, sobre les 4 de la matinada i tal i com estava previst, es va aixecar un fort vent, que va fer que els últims metres fossin un tant dramàtics i ens costessin molt temps. Allí ens esperava, en el camp, el nostre Sherpa Pasang que havia renunciat a anar al cim, preparant aigua i ens va atendre en primera instancia.

Al dia següent, millorats ostensiblement, vam continuar un descens lent però segur cap als camps inferiors.

Amb tot això, volem explicar amb detall i sinceritat el que va passar durant aquesta ascensió al cim principal del Xixa a través de l’espectacular ruta de Iñaki Ochoa de Olza.

Vam arribar fins el que a totes llums ens va semblar el cim, el punt més alt, punt que es pot comprovar en el vídeo. Un cop allí ja no vam tenir elements de comparació amb els voltants, encara que els altímetres marcaven passats sobradament els 8.000 m. Tant de bo haguéssim arribat de dia, haguéssim pogut treure fotos i compartir-les amb tots vosaltres, però no va ser així. Ens queda la sensació de cim, d’haver arribat al més alt, però hem decidit de ser honestos i reconèixer que si hagués hagut algun punt de més alçada proper, en la foscor de la nit tampoc haguéssim sigut capaços de albirar-ho. Estem satisfets d’haver lluitat a braç partit en una via espectacular i bella, lamentablement en aquesta ocasió en molt dolentes condicions. Estem orgullosos d’haver interpretat bé la muntanya i d’haver assumit uns riscos en part controlats com conseqüència de tota la informació barrejada. Estem orgullosos d’haver arribat al més alt, però també de ser honestos i manifestar el dubte raonable intrínsec a les circumstàncies esdevingudes.

Equip expedicionari xixa pangma 2012

 

 

Aclaraciones sobre la cima del shisha pangma

Tras los agitados días que hemos llevado para regresar a Kathmandú, una vez llegados a este punto más tranquilo de nuestra expedición y a la vista de las manifestaciones en medios de comunicación, un tanto confusas, hemos decidido intentar aclarar algunos aspectos que consideramos importantes y de nuestro único conocimiento y que creemos pueden acabar con la pequeña polémica suscitada tras esta inusual ascensión a esta montaña.

En primer lugar, no nos sentimos orgullosos de la tardía hora de llegada a la zona superior. Llegar tan tarde arriba en el Himalaya siempre es significado de problemas. No se debería estar en la alta cota más allá del mediodía para asegurar un buen descenso y si lo hicimos fue abocados por las pésimas condiciones de la vía, por el conocimiento preciso de una benévola meteorología para las horas siguientes y confiando en la amplia experiencia del grupo en la alta cota.

Alentados por la vista de la arista somital proseguimos por la ruta hasta aproximadamente las 6 y media de la tarde, momento en el que alcanzamos dicha arista y comprobamos la cercanía de la cresta somital. En ese momento y con las últimas luces, está grabado el vídeo que se puede visionar en http://juanjogarra.wordpress.com/2012/05/16/recull-de-premsa-i-mitjans-de-comunicaci-al-xixa-pangma-2012/ o www.carlospauner.com.

Llegados a este punto, según los altímetros al límite de los 8.000 m de altura, nuestro compañero Juanito Oiarzabal se sintió mal. Tenía síntomas de un edema pulmonar y lo tratamos con mediación apropiada para ello. Su estado no era preocupante, pero él decidió parar y restablecerse durante un rato en ese lugar. El resto del grupo, a la vista de la cumbre,

continuamos hasta ese punto, ya avanzando en la oscuridad de la noche. Tras recorrer esos 100 m de diferencia, volvimos al lugar donde esperaba nuestro compañero y comenzamos las maniobras de descenso hasta el campo 3. Juanito se mantuvo consciente, colaborador en extremo y no tuvimos ningún problema en alcanzar las proximidades del campo 3. En ese momento, sobre las 4 de la mañana y tal y como estaba previsto, se levantó un fuerte viento, que hizo que los últimos metros fueran un tanto dramáticos y nos costasen mucho tiempo. Allí nos esperaba, en el campo, nuestro Sherpa Pasang que había renunciado a ir para la cima, preparando agua y nos atendió en primera instancia.

Al día siguiente, mejorados ostensiblemente, continuamos un descenso lento pero seguro hacia los campos inferiores.

Con todo esto, queremos explicar con detalle y sinceridad lo ocurrido durante esta ascensión a la cima principal del Shisha a través de la espectacular ruta de Iñaki Ochoa de Olza.

Llegamos hasta lo que a todas luces nos pareció la cumbre, el punto más alto, punto que se puede comprobar en el vídeo. Una vez allí ya no tuvimos elementos de comparación con los alrededores, aunque los altímetros marcaban pasados sobradamente los 8.000 m. Ojalá hubiéramos llegado de día, hubiésemos podido sacar fotos y compartirlas con todos vosotros, pero no fue así. Nos queda la sensación de cumbre, de haber llegado a lo más alto, pero hemos de ser honestos y reconocer que si hubiera habido algún punto de más altura cercano, en la oscuridad de la noche tampoco hubiésemos sido capaces de vislumbrarlo. Estamos satisfechos de haber luchado a brazo partido en una vía espectacular y hermosa, lamentablemente en esta ocasión en muy malas condiciones. Estamos orgullosos de haber interpretado bien la montaña y de haber asumido unos riesgos en parte controlados como consecuencia de toda la información barajada. Estamos orgullosos de haber llegado a lo más alto, pero también de ser honestos y manifestar la duda razonable intrínseca a las circunstancias acontecidas.

Equipo expedicionario shisha pangma 2.012

Recull de premsa i mitjans de comunicació al Xixa Pangma 2012

Recopilació d’informació, premsa, radio i videos, dels expedicionaris a la darrera etapa per ascendir al cim del Xixa Pangma.

Ascensió al Camp II i muntatge de les tendes.  

Expedició montant el Campo II, 6900m.

Recull de premsa al Segre dia 12/05/2012.

Cliqueu sobre l’imatge per llegir la noticia.

 

Recull de premsa al Segre dia 13/05/2012.

Cliqueu sobre l’imatge per llegir la noticia.

 

Recull de premsa al Segre dia 14/05/2012.

Cliqueu sobre l’imatge per llegir la noticia.

 

Entrevista a Juanjo Garra al programa “Libre Directo”

Cliqueu sobre l’altaveu per escoltar l’entrevista a Radio Vitoria.

Video explicatiu de la ruta per atacar el cim del colós.

Video Carlos Pauner i Juanjo Garra; Ruta Iñaki Ochoa de Olza al Shisha Pangma

Himalaisme per vena

Crònica col·legiada de Carlos Pauner i Juanjo Garra.

Acabo d’arribar, des dels vuit mil metres d’altura, al Camp Base del Xixa, juntament amb en Juanjo. Estem esgotats, per no dir lo següent. Les nostres cares denoten un contundent i especialment dur treball en alta cota. Quasi només ens queda un àpex d’energia per seguir desperts. Conforme passem pels altres campaments aquí instal·lats, surten els alpinistes a felicitar-nos: “Good job guys…”. Ens han seguit en tota la nostra odissea des d’aquests lloc, al principi amb prismàtics i després seguint la referencia de les nostres llums frontals. Ens abracen amb sinceritat, reconeixent, com alpinistes, un treball portat fins al límit. La veritat es que em sento satisfet, orgullós d’haver donant tot en aquest gegant i d’haver escalat una ruta excepcional.

Tot va començar el passat dia 9 de maig, quan d’una tirada ens vam col·locar en el Camp-II a 6.800 metres d’altura. Llarg, molt llarg i amb la tònica general d’aquesta expedició: neu profunda. Al dia següent vam recórrer la llarga vall que porta al Camp-III, després de superar l’últim tram molt empinat. Des d’aquest encinglerat lloc a 7.400 m ja es veu l’aresta que porta al cim central (el més baix i normalment escalat pel 99 % de les expedicions) i el llarg recorregut, més a l’esquerra, de la ruta que porta fins al cim principal, el més alt, ruta que porta el nom d’un bon amic: Iñaki Ochoa de Olza.

La nit dels fets, ens vam despertar a les 3 de la matinada. Hi ha una boirina que ho cobreix tot i no podem trobar la ruta en aquestes condicions. Decidim enrederir la sortida i així poc a poc sortim a les 5 i 45 del dia 11. Ja des del començament tenim que obrir petjada profunda per travessar cap a l’esquerra tota la franja de gel fins l’inici de la ruta. Comencem l’escalada, per un terreny pendent i de neu profunda. Cada pas costa i ens afanyem els sis en posar-nos a treballar (se’ns han unit dos finlandesos en aquesta creuada). Poc a poc anem guanyant metres, encara que les hores també van passant. Aquí no hi ha cordes fixes, només neu pendent i els teus propis mitjans, el que em fa recordar les primeres expedicions, tan allunyades a vegades de les llargues tirades de corda amb juma de moltes muntanyes conegudes. Estic especialment motivat i fort i em llanço cap amunt obrint gran part de la ruta. Vespreja i el nostre ànim continua intacte. Sabem que el dia serà bo fins la meitat de la nit (els nostres amics de AEMET ens ho xerren) i això ens anima a seguir. Arribem a un llom de cota 7.950 metres i continuem per l’aresta, ja amb les últimes llums del dia. El paisatge es superb des d’aquí. Es veu vesprejar en l’Everest, Makalu, Lhotse i Cho Oyu. Continuem ja en la foscor i arribem a una carena que és l’últim que hem albirat. Una vegada amunt, la foscor ho envolta tot. Hem arribat al límit. Cal baixar. Creiem que hem arribat al més alt, però no estem segurs. No importa. Ara cal baixar en mig de la nit, desgrimpant sense cordes fixes tot el que hem escalat. Passen les hores, comença el fred intens, però finalment arribem a la nostra tenda de Camp-III. Són les 4 i 17 minuts de la matinada. Hem empleat 22 hores i mitja en escalar aquesta ruta, que estava en unes condicions deplorables, a to amb la temporada que hem tingut. Estem esgotats, però satisfets per haver donat tot en una ruta extraordinària. Amb unes condicions més favorables, l’hauríem escalat en la meitat de temps. El més important es haver lluitat, no haver reculat i haver continuat fins al límit. Vam aconseguir aquest punt a més de 8.000 metres a força d’esforç i tenacitat. En la foscor de la nit no vam saber si era el punt més alt o algun molt proper. No m’importa. Tinc la sensació quasi perduda d’haver escalat en el pur Himàlaia. He lluitat fins al límit i he aconseguit el més alt. De moment, per a mi el Xixa és historia, encara que sé que tindré que tornar algun dia per verificar el cim com ha de ser, amb fotos, llum i taquígrafs. Així és aquest ofici. De moment em quedo amb aquesta sensació i amb la vista posada ja en l’Everest. No hem acabat Xixa, però me’n vaig molt tranquil de les teves faldes. Ens tornarem a veure les cares.

Carlos Pauner

Detall de la situació dels camps d’alçada

Himalayismo por vena

Acabo de llegar, desde los ocho mil metros de altura, al campo base del Shisha, junto con Juanjo. Estamos agotados, por no decir lo siguiente. Nuestras caras denotan un contundente y especialmente duro trabajo en alta cota. Casi sólo nos queda un ápice de energía para seguir despiertos. Conforme pasamos por los demás campamentos aquí instalados, salen los alpinistas a felicitarnos: "Good job guys…". Nos han seguido en toda nuestra odisea desde este lugar, al principio con prismáticos y luego siguiendo la referencia de nuestras lámparas frontales. Nos abrazan con sinceridad, reconociendo, como alpinistas, un trabajo llevado hasta el límite. La verdad es que me siento satisfecho, orgulloso de haber dado todo en este gigante y de haber escalado una ruta excepcional.

Todo comenzó el pasado día 9 de mayo, cuando de un tirón nos colocamos en el campo 2 a 6.800 m de altura. Largo, muy largo y con la tónica general de esta expedición: nieve profunda. Al día siguiente recorrimos el largo valle que lleva al campo 3, tras superar el último trecho muy empinado. Desde este enriscado lugar a 7.400 m ya se ve la arista que lleva a la cima central (La más baja y la normalmente escalada por el 99 % de las expediciones) y el largo recorrido, más a la izquierda, de la ruta que lleva hasta la cima principal, la más alta, ruta que lleva el nombre de un buen amigo: Iñaki Ochoa de Olza. La noche de autos, nos despertamos a las 3 de la mañana. Hay una neblina que lo cubre todo y no podemos encontrar la ruta en esas condiciones. Decidimos retrasar la salida y así poco a poco salimos a las 5 y 45 del día 11. Ya desde el comienzo tenemos que abrir huella profunda para atravesar hacia la izquierda toda la franja de hielo hasta el inicio de la ruta. Comenzamos la escalada, por un terreno pendiente y de nieve profunda. Cada paso cuesta y nos afanamos los 6 en ponernos a la labor (Se nos han unido dos Finlandeses en esta cruzada). Poco a poco vamos ganando metros, aunque las horas también van pasando. Aquí no hay cuerdas fijas, sólo nieve pendiente y tus propios medios, lo cual me hace recordar las primeras expediciones, tan alejadas a veces de las largas tiradas de cuerda con jumar de muchas montañas conocidas. Estoy especialmente motivado y fuerte y me lanzo hacia arriba abriendo gran parte de la ruta. Atardece y nuestro ánimo continúa intacto. Sabemos que el día va a ser bueno hasta mitad de noche (Nuestros amigos de AEMET nos lo chivan) y eso nos anima a seguir. Llegamos a un lomo de cota 7.950 m y continuamos por la arista, ya con las últimas luces del día. El paisaje es soberbio desde aquí. Se ve atardecer en el Everest, Makalu, Lhotse y Cho Oyu. Continuamos ya en oscuridad y llegamos a una cresta que es lo último que hemos vislumbrado. Una vez arriba,la obscuridad lo envuelve todo. Hemos llegado al límite. Hay que bajar. Creemos que hemos llegado a lo más alto, pero no estamos seguros. No importa. Ahora hay que bajar en medio de la noche, destrepando sin cuerdas fijas todo lo que hemos escalado. Pasan las horas, comienza el frío intenso, pero finalmente llegamos a nuestra tienda del campo 3. Son las 4 y 17 min de la mañana. Hemos empleado 22 horas y media en escalar esta ruta, que estaba en unas condiciones deplorables, a tono con la temporada que hemos tenido. Estamos agotados, pero satisfechos por haber dado todo en una ruta extraordinaria. Con unas condiciones más favorables, la habríamos escalado en la mitad de tiempo. Lo importante es haber luchado, no haber reblado y haber continuado hasta el límite. Alcanzamos ese punto a más de 8.000 metros a base de esfuerzo y tesón. En la oscuridad de la noche no supimos si era el punto más alto u otro muy cercano. No me importa. Tengo la sensación casi perdida de haber escalado en el puro HImalaya. He luchado hasta el límite y he alcanzado lo más alto. De momento, para mi el Shisha es historia, aunque se que tendré que volver algún día para verificar la cima como tiene que ser, con fotos, luz y taquígrafos. Así es este oficio. De momento me quedo con esta sensación y con la vista puesta ya en el Everest. No hemos acabado Shisha, pero me voy muy tranquilo de tus faldas. Nos volverenos a ver las caras.

Carlos Pauner

Un dia per recordar

Crònica Telefònica:

A les 4:00h de la matinada del dia 11 de maig estava prevista la sortida des del Camp-III cap al cim, en quant es van adonar que no hi havia visibilitat, varen sortir a les 5:30h. Després de 10 hores d’ascensió, encara estaven a uns 30 minuts del cim. Van comunicar la seva situació a Lleida.

Els expedicionaris van encara havent-hi molt dolentes condicions de neu, però amb molta il·lusió, van atacar el cim del Xixa Pangma en plena nit, un dels membres del grup es va posar malalt, després de 22 hores i mitja van fer cap al Camp-III.

A la matinada del 12 de maig, el grup va dormir arraulidet al Camp-III després d’una llarga tornada des del cim que va durar fins les 4:30 hores a.m. Però només van descansar una hora i mitja abans de que el fort vent els despertés a tots.

En fer-se de dia i veure el cim, l’expedició no té clar on van arribat realment, amb les dades dels altímetres i les fotografies realitzades quan arribaran al Camp Base es verificarà el cim. De totes maneres els expedicionaris estan molt orgullosos de la fita aconseguida.

Camp-II

Ens aquests moments Carlos Pauner i Juanjo Garra dormiran al Camp-I, mentre que la resta dels membres de l’expedició, Juanito Oiarzabal i Ariel Perinetti, dormen en el Camp-II, degut a l’esgotament acumulat i les condicions de visibilitat gairebé nul·les que no els han permès arribar al Camp Base Avançat durant la jornada d’avui.

Equip de Comunicació.

 

Un día para recordar.

Crónica Telefónica:

A las 4:00 horas de la madrugada del día 11 de mayo estaba prevista la salida desde el Campo-III hacia la cumbre, en cuanto se dieron cuanta que no había visibilidad, salieron a las 5:30h. Después de 10 horas de ascensión, aún estaban a unos 30 minutos de la cumbre. Comunicaron su situación a Lleida.

Los expedicionarios aunque con las malas condiciones de nieve, pero con mucha ilusión, atacaron la cumbre del Shisha Pangma en plena noche, uno de los miembros se puso enfermo, después de 22 horas y media llegaron al Campo-III.

En la madrugada del 12 de mayo, el grupo durmió acurrucado en el Campo-III después de una larga vuelta desde la cumbre que duró hasta las 4:30 horas a.m. Pero sólo descansaron una hora y media antes de que el fuerte viento los despertara a todos.

Al hacerse de día y ver la cumbre, la expedición no tiene claro donde llegaron realmente, con los datos de los altímetros y las fotografías realizadas cuando lleguen al Campo Base se verificará la cumbre. De todas formas los expedicionarios están muy orgullosos del hito conseguido.

En estos momentos Carlos Pauner y Juanjo Garra dormirán en el Campo-I, mientras que el resto de los miembros de la expedición, Juanito Oiarzabal y Ariel Perinetti, duermen en el Campo-II, debido al agotamiento acumulado y las condiciones de visibilidad casi nulas que no les han permitido llegar al Campo Base Avanzado durante la jornada de hoy.

Equipo de Comunicación.