Per fer la bugada, alguns fan servir un sistema enginyós per reaprofitar l’aigua (recurs escàs en aquestes contrades: s’ha de fondre neu i gastar gasolina). Alhora de la dutxa, un cossi gran amb la roba bruta es deposita als nostres peus, així mentre l’aigua ensabonada flueix pel cos, serveix per fer després la primera ensabonada a la castigada indumentària. A casa imagino el que diran al llegir aquest despropòsit: que som uns gorrinos, però necessitat obliga … Llegeix la resta d’aquesta entrada »
Amb el seu optimisme habitual ens ha explicat que segueixen –des del dia 20- a l’anomenat camp base italià, encara 1.000 m per sota del que ha de ser el seu camp base (CB) definitiu. Les nevades no donen treva, i això fa que el grup de trecking que els acompanya hagi hagut de modificar els plans: l’itinerari previst –que creuava el French col a 5.400 m- no és factible, així que toca girar cua i buscar una ruta alternativa per continuar el treck cap al CB de l’Anapurna.
Pel que fa als expedicionaris, s’han quedat –degut al mal temps- només amb 1/3 part dels portejadors: 11 són els que ara els acompanyen. Ahir dia 23 els nostres companys van decidir obrir-se pas vall amunt (un engorjat amb perill de caigudes de pedres i neu) cap al camp base amb l’ajut de pales, tallant esglaons al gel i muntant cordes fixes per a que els portejadors poguessin –carregats cada un amb 30 kg de material- fer un primer porteig fins al CB. Van ser 13 hores esgotadores entre pujar i baixar.
Avui és dia de recuperació. I demà dia 25 sant tornem-hi !! Un segon porteig, en què els expedicionaris ja es quedaran al CB, i els portejadors tornaran a baixar a 3.600 m per fer un últim viatge l’endemà dia 26. Dura, molt dura, la feina dels portejadors que s’han quedat.
La nota curiosa –el Juanjo mai usa la paraula “negativa”- és que van haver de contactar via satèl·lit amb l’estomatòleg lleidatà Pepe Qui perquè un dels expedicionaris té una infecció bucal, res que no es solucioni amb uns antibiòtics.
Entrevista feta per telèfon al Juanjo el dia 21 al programa Via verda de La Xarxa. Podeu escoltar-la clicant a la imatge. L’entrevista es troba a partir del minut 31.
Dos jornades continuades de tour de France, però en bus. Un puja i un baixa, un aturat ara i arranca després, ensopeguem amb obres, avançaments esfereïdors, esllavissades, accidents i aturades tècniques per estirar les cames i fer les miccions corresponents.
Katmandú/Beni 15 abril. Transitem per tot tipus d’asfalt: amb molts clots, amb menys, amb projectes de cràters, trams de dunes petrolejades com la plastilina, per allí on algun dia devien tirar alguna mena de reg asfàltic … un sotrac en majúscules, i sort que es una via transitada i important que va de camí de Pokara. Tant sols de Katmandú a Pokara ens separen 200 km, i sis hores intransigents de viatge. D’ací fins a la població de Beni, 80 km: tres hores de trajecte. Dormim en Lodge després de 9 hores ennuegadores.
Beni (830m)/Darbang (1.180 m) 16 abril. Si ahir el trajecte es realitzava per carretera asfaltada, el d’avui ja era camí, irregular i malmès per les pluges. Com l’estructura del mini bus pot suportar tanta patacada continua, i no son els darrers models dels mercats … El paisatge que ens acompanya avui es més encisador: rius sense contaminació d’una gran ciutat, camps conreats, famílies senceres treballant esparramats en terrasses de cultiu, nens amb corbata (i un gran somriure) baixant de molt lluny a l’escola, i llogarets en les disposicions més inimaginables en la pendent de la muntanya. Tres horetes de trajecte.
Demà, la primera etapa caminant que ens durà de Darbang fins a Khibang (1700 m), enfilant la vall que ens posicionarà a la voreta del Khola (riu) Dara , tot pujant trams vertiginosos i en ziga-zaga , per començar a aproximar-nos al nostre Dhaulagiri.
Els sis trekinistes que ens acompanyen fins al camp base, ja tenen ganes d’oblidar el món del motor i començar a trescar per aquests indrets feréstecs i poc concorreguts del Dhaulagiri. De moment, van bocabadats per tot el que els ofereix aquest país.
CASTELLANO
Dos días infernales de bus para llegar al paraíso del trek!
Dos jornadas continuas de tour de France, pero en bus. Un sube y baja, ahora paro y ahora arranco, tropezamos con obras, deslizamientos, adelantamientos infernales, accidentes y paradas técnicas para estirar las piernas y hacer las micciones correspondientes.
Katmandú / Beni 15 de abril. Transitamos por todo tipo de asfalto: con muchos baches, con menos, con proyectos de cráteres, tramos de dunas petroleadas como la plastilina, por donde algún día debían tirar algún tipo de riego asfáltico… un bache en mayúsculas, y suerte que es una vía transitada e importante que va de camino de Pokara. Tan solo de Katmandú a Pokara nos separan 200 km, y seis horas intransigentes de viaje. De ahí hasta la población de Beni, 80 km tres horas de trayecto. Dormimos en Lodge después de 9 horas atragantadoras.
Beni (830m) / Darbang (1.180 m) 16 de abril. Si ayer el trayecto se realizaba por carretera asfaltada, el de hoy ya era camino, irregular y dañado por las lluvias. ¿Como la estructura del mini bus puede soportar tanta batacazo continúa?, y no son los últimos modelos del mercado … El paisaje que nos acompaña hoy es más encantador: ríos sin contaminación de una gran ciudad, campos cultivados, familias enteras trabajando esparramadas en terrazas de cultivo, niños con corbata (y una gran sonrisa) bajando de muy lejos a la escuela, y aldeas en las disposiciones más inimaginables en la pendiente de la montaña. Tres horas de trayecto.
Mañana, la primera etapa caminando que nos llevará de Darbang hasta Khibang (1700 m), subiendo el valle que nos posicionará a la orilla del Khola (río) Dara, subiendo tramos vertiginosos y en zigzag, para empezar a aproximarnos a nuestro Dhaulagiri.
Los seis trekinistas que nos acompañan hasta el campo base, ya tienen ganas de olvidar el mundo del motor y empezar a caminar por estos lugares agrestes y poco concurridos del Dhaulagiri. De momento, boquiabiertos por todo lo que les ofrece este singular país.
Aquest cop no viatjàvem sols a Nepal, ho fèiem acompanyats d’un grup de treking. Curiosament el formen, tres andalusos i tres catalans. No deixa de ser interessant el fet de poder compartir un treking amb una expedició; possiblement es visqui amb més intensitat per part dels trekinistes (viure una expedició des de l’interior, les negociacions amb els portes, la tertúlia de les vetllades, compartir l’arribada al camp base) i als expedicionaris ens ajuda a relativitzar el nostre objectiu i a no ser monotemàtics.
Boudhanath ens va sorprendre com sempre. La majestuositat de la seva forma, la lluminositat del bany de calç, les banderes d’oració coloristes, els fidels donant voltes ritualment a la seva esfera, el batibull que desprèn de bonhomia, la converteixen en un dels indrets sagrats pels budistes a Katmandú.
Al seu redós, arrel de l’exili de tibetans de la Xina, ha provocat que hi hagi més de 50 gompes (monestirs) tibetans a l’entorn del santuari. Al 1979 va ser declarat per la Unesco Patrimoni de la Humanitat.
Patan, es coneguda com la ciutat dels mil teulats daurats. És un autèntic museu a l’aire lliure, a on els artesans han treballat de valent, és troba al centre de la ciutat de Lalitpur. També es patrimoni de la Humanitat.
Si mes no es curiós poder celebrar un cap d’any dos cops en 4 mesos. A Nepal, el 13 d’abril celebràvem el traspàs d’any, però ells ja van pel 2070! Sempre podrem dir que hem pogut tornat del futur un altre cop fins al 2013. Es una gran festa com a casa nostra, amb les lògiques diferencies culturals, però l’esperit festiu emana per tot arreu.
Ja tenim desig de començar a tenir contacte amb la natura, els clàxons continus de Katmandú comencen a fer-se empallegosos. Demà ens espera una llarga jornada en bus fins ben passat Pokara i ens ho permetin les destrosses ocasionades per les pluges en les carreteres dels primers altiplans.
CASTELLANO
Esta vez no viajábamos solos a Nepal, lo hacíamos acompañados de un grupo de treking. Curiosamente lo forman, tres andaluces y tres catalanes. No deja de ser interesante el hecho de poder compartir un treking con una expedición; posiblemente se viva con más intensidad por parte de los trekers (vivir una expedición desde el interior, las negociaciones con los porteadores, la tertulia de las veladas, compartir la llegada al campo base) y a los expedicionarios nos ayuda a relativizar nuestro objetivo y a no ser monotemáticos.
Boudhanath nos sorprendió como siempre. La majestuosidad de su forma, la luminosidad del baño de cal, las banderas de oración coloristas, los fieles dando vueltas ritualmente a su esfera, el batiburrillo que desprende bonhomía, la convierten en uno de los lugares sagrados para los budistas en Katmandú.
A su alrededor, a raíz del exilio de tibetanos de China, ha provocado que haya más de 50 gompas (monasterios) tibetanos en el entorno del santuario. En 1979 fue declarado por la Unesco Patrimonio de la Humanidad.
Patan, es conocida como la ciudad de los mil tejados dorados. Es un auténtico museo al aire libre, donde los artesanos han trabajado duro, se encuentra en el centro de la ciudad de Lalitpur. También es patrimonio de la Humanidad.
Es curioso poder celebrar un fin de año dos veces en 4 meses. En Nepal, el 13 de abril celebrábamos el traspaso de año, pero ellos ya van por 2.070! Siempre podremos decir que hemos regresado del futuro hasta 2013. Es una gran fiesta como en nuestra casa, con las lógicas diferencias culturales, pero el espíritu festivo emana por todas partes.
Ya tenemos ganas de empezar a tener contacto con la naturaleza, las contínuas bocinas de Katmandú empiezan a hacerse molestas. Mañana nos espera una larga jornada en bus hasta bien pasado Pokara y nos lo permitan los destrozos ocasionados por las lluvias en las carreteras de los primeros altiplanos.
Juanjo Garra 
Comentaris