l’entrevista
Juanjo Garra / Alpinista
"No has de pujar als cims més alts, a la teva vida, sinó que has de fer realitat allò que tu desitges"
Quin és l’origen de la teva passió per la muntanya ?
La meva relació amb la muntanya ha esdevingut passió. Una passió com exemple de vida. Passió de sentir-me viu, perquè em bategui el cor i per desitjar contínuament cercar nous horitzons. Jo vaig començar al barri de Balàfia, amb el grup de joves, fent activitats amb nens i a nivell comunitari, i després vam crear un agrupament escolta, la finalitat del qual és educar a través de la transmissió de valors. Això encara ens va vincular més amb el món de la natura i tot el que l’envolta. Aquestes van ser les meves primeres batalles amb la muntanya. Una gran muntanya no la vaig començar a pujar fins tard, fins als 25 anys, quan vam anar al cim del Lenin (7134 m.), a Kirguistan. A partir d’aquí, això ha esdevingut una passió, però una passió per la vida, que m’ajuda a agafar forces per superar aquesta vida quotidiana.
I com et plantejes passar d’un grup d’escoltes a escalar un 7000 o un 8000?
Doncs per aquesta atracció que t’ofereix el medi natural. No tan sols és el fet de pujar una muntanya, sinó és el fet de descobrir altres cultures i altres formes de ser i d’acceptar el dia a dia. Pensa que quan nosaltres viatgem a Pakistan, al Nepal o al Tibet no anem a pujar a la muntanya, sinó que un enginy metàl•lic ens porta després de 9, 10 o 12 hores d’avió a una altra cultura totalment diferent. I això et sobta, perquè no és com Marco Polo que anava descobrint cada dia una nova fisonomia del seu entorn, nosaltres ens trobem de patac en una nova història. Aquestes coses són les que t’enriqueixen a tu a nivell personal, i després vas a la muntanya. No només és un fet esportiu, sinó que és el fet de tot un viatge que et porta a port, que no és pujar a la muntanya, sinó tornar a casa per poder-ho explicar.
Tots sabem que els països de la Índia i la Xina són molt diferents del que estem acostumats a veure. Quins trets o quines qualitats en destacaries?
Doncs, bàsicament, que ells no han oblidat el que sí que hem fet nosaltres. Per a nosaltres, allò més important és tenir un bon cotxe, una bona casa, tot per aparentar, mentre que per a ells el que és essencial és la riquesa interior. Això és molt important i nosaltres ho hem oblidat o ho estem oblidant a marxes forçades. L’important és ser i no tenir. L’important és saber renunciar a les coses, poder viure amb allò que necessites. Ells, de vegades, són més feliços amb l’intangible, el que no es pot tocar: la relació amb els altres, la seva actitud davant de la vida, la felicitat… I això, per a mi, és bàsic.
Com se sent algú sobre dels cims més alts del món?
Se sent un privilegiat, però, per a mi, com a alpinista, el cim no es troba en el punt més alt d’una muntanya, sinó que es troba al camp base, per poder compartir amb els teus tota la teva aventura. Un alpinista és bo perquè es baixa de moltes muntanyes per poder-ne pujar altres. L’important per a mi és aquest viatge que et duu a port, que és casa teva, i poder explicar, compartir i enriquir-te com a persona. Al cim? Et sents realitzat i un privilegiat! Poder veure l’horitzó des del cim més alt del planeta és una passada. Fins i tot pots veure que la línia és una mica curvilínia i et sents un afortunat per poder veure els mil colors del blanc. Personalment, quan més feliç estic no és en el punt més alt, sinó quan estic a punt d’arribar, quan veig que ho tinc a les mans és quan, a través de la meva memòria, dels ulls, vaig veient tot l’esforç que ha representat arribar fins allà.
Quina ha estat l’aventura més apassionant de la teva vida?
La pròpia vida. L’Aina, la meva filla, a qui li hem de donar els elements suficients perquè pugui educar-se, ser lliure, jutjar i escollir. Que sigui persona i que sigui feliç. Reconec que la meva vida se surt de la normalitat, perquè, a part de tenir una feina, una família, una hipoteca… faig coses que per altres poden ser extraordinàries i per a mi són com un baló d’oxigen.
I un moment que t’agradaria oblidar?
Et diré que la vida no és com un casset que es pot rebobinar, per tant, em puc penedir de coses, de situacions, puc maleir la sort, però és part de la pròpia vida i no puc oblidar res. Hem de conviure amb allò que ens va fer ensopegar i ho hem de superar. Pensa que el que ens fa més grans no és l’èxit, sinó el fracàs.
Tinc entès que a la teva filla Aina també li agrada molt la muntanya. Què et semblaria si decidís seguir els passos del seu pare i convertir-se en alpinista?
És una pregunta que em fa molta gent. Que sigui el que vulgui, però que sigui feliç. Si vol ser alpinista, jo sé que patiré, però serà perquè ella ho haurà decidit, no perquè jo ho vulgui. Ho ha de decidir ella. Pel seu entorn? Doncs és clar que em veu escalar, sortir a entrenar… A ella li agrada molt la gimnàstica rítmica, i ara en fa. Que més tard vol fer escalada? Doncs farà escalada, però no em torno boig perquè ella sigui una gran alpinista. Jo el que vull és que sigui persona i que sigui feliç.
Has pensat mai a fer un llibre relatant les teves aventures?
Sí. De fet, l’editorial Pagès Editors fa uns quants anys que vol que faci un llibre, però tinc un problema, i és que no puc estar en dos llocs al mateix temps. En aquesta vida hem d’aprendre a renunciar, i jo no vull renunciar a la família o a les meves activitats. Per a mi, escriure és una cosa molt important i, de fet, tinc el llibre més o menys avançat, però vaig escrivint a poquet a poquet i, sobretot, no vull que me l’escrigui ningú. Són els meus sentiments, les meves emocions i les meves vivències. S’ha de tenir un període de reflexió llarg per poder escriure i fer-ho bé.
Tens alguna sortida en ment?
Aquest 2012 volíem fer dos cims, però per problemes d’índole polític ens van aconsellar que no anéssim al Pakistan i només en vam poder fer un, així que, possiblement, la primavera vinent marxarem a l’Himàlaia, al Nepal, a fer un 8000. Estem acabant de decidir quin cim serà.
Míriam Cuenca
Juanjo Garra 
Comentaris