Va ser el segle passat, si no ens portem a engany, el segle passat!. Quan l’amic Feliu Izard ens va portar a un grup d’inexperts d’expedició al cim del pic Lenin (7.134 m), un set mil situat aleshores a l’ara extinta Unió Soviètica.
En Feliu sempre ha filat prim amb la documentació. De tornada de la gran aventura, ja de Madrid al tren direcció Lleida, recordo que va treure un llibret a on ens ensenyava encuriosit un cim de vuit mil metres, anomenat Xixa Pangma, com un objectiu a considerar en el futur.
Jo, en aquell moment, no sabia ni lo que era un vuit mil. Han transcorregut 23 anys i ara ens trobem al redós d’aquest gegant del Tibet, a punt de gratar el seu cim. L’esdevenir ha anat ficant a cadascú al seu lloc, han canviat moltes situacions, hi ha absències enyorades, però encara ens mou la il·lusió del primer dia. Gaudim admirant amb ulls de nen, embadalits tot allò que ens envolta i ens fa somiar.
1989.- 23 años después.
Ya fue el siglo pasado, si no nos engañamos, ¡el siglo pasado! Cuando el amigo Feliu Izard nos llevó a un grupo de inexpertos a la cima del pico Lenin (7.134), un siete mil situado ahora en la extinguida Unión Soviética.
Feliu siempre ha sido meticuloso con la documentación. De vuelta de la gran aventura, ya de Madrid dirección Lleida en el tren, recuerdo que sacó una libreta donde nos enseñaba curioso una cima de ocho mil metros, llamada Shisha Pangma, como un objetivo a considerar en un futuro.
Yo, en aquel momento, no sabía ni lo que era un ocho mil. Han transcurrido 23 años y ahora nos encontramos a los pies de este gigante del Tíbet, a punto de rascar su cima. El tiempo ha ido poniendo cada uno en su lugar, han ido cambiando muchas situaciones, hay ausencias añoradas, pero todavía nos mueve la ilusión del primer día. Disfrutamos admirando con ojos de niño, encantados con aquello que nos rodea y nos hace soñar.
Juanjo Garra 
La distancia no ens separa….aquests instants poden ser dificils per tots….però es això el que ho fa emocionant..!…Molt bon temps, abraçades i fins aviat..
Eppp Company ¡¡¡ Fa dies que vull escriure pero no hi ha manera, fins i tot he pensat que el xinos t’han capat l’enllaç. Be, veig que esteu tots be i que tot funciona. Avui sembla ser el gran dia. Molta sort amic ¡¡¡ I ja saps, sobretot pareu molt de compte. Jo ja vaig encarregant el corderet i triant el vi. Una forta abraçada ¡¡¡
Ànims Juanjo, continua regalant-nos els teus relats, no deixis d’explicar-nos tot allò que succeeix, però sobretot gaudeix-ne i aprèn-ne tant com puguis d’aquesta experiència i de cadascuna de les que visquis. Quan tornis, cansat, però carregat de vivències, hauràs d’ensenyar-nos i explicar-nos com afrontar els nostres reptes quotidians.
Enhorabona Juanjo i cia!!! amb cim o sense cim ja sabeu que l’important és el camí i retrobar-nos en algun dels revolts que fa. Estic segur que com sempre estàs gaudint de cada moment i de cada racó d’aquesta història i com sempre esperem impacients per sentir i escoltar de tu mateix el relat. Ànim, força i salut!!!
Gustau
Ànims Juanjo! Ja ho tens!
Una abraçada molt gran desde Pont de Suert!
Tito
Apa, 23 anys? Ho vas fer amb o sense bolquers?
Va, apreta, puja i com tu dius, baixa que és l’ important i fes ho aviat, que aquests xinesos son força antipàtics . I aixì, com els avis, ens podràs explicar aquest nou conte que ja enyorem.
Una abraçada i a veure si t’ escalfa!