Plomes, lentilles i previsió meteorològica

Plomes, plomes i mes plomes, Juanjo Garra

Portem uns dies distrets amb les previsions meteorològiques. Anys enrere, quan ningú ens anunciava via satèl·lit si nevaria, faria sol o un vendaval de nassos en alçada, decidíem atacar el cim d’una muntanya per sensacions i emocions col·lectives. Be es cert que així ens anava!

Ara, les previsions ens tornen bojos. En un indret tant peculiar com l’Himàlaia, canvien sovint i no es fàcil fer-ne de la predicció una ciència exacta (si en un clima i entorn més controlat com es el de casa, ja donen certs errors…), es així que cada cop que rebem una comunicació de meteo, l’analitzem fil per randa. Com que no tenim prou, després l’anem a comparar amb la predicció de l’expedició polonesa per intentar fer-ne de les dues una de bona (o aquest es el convenciment que tenim) per determinar el definitiu atac a cim.

Crónica desde CB de Enrique y Lolo

CB Dhaulagiri 14 de mayo de 2013

PASA EL MAL TIEMPO Y TODOS TENEMOS EN EL PUNTO DE MIRA LA CIMA DEL DHAULAGIRI

Hace unos días estábamos deseando parar, descansar, saborear el trabajo realizado. Ahora estamos cansados del CB, al que llegamos con un tiempo aceptable y han pasado tres días de mal tiempo, sobre todo la tormenta del día 11, eléctrica, nieve y viento que hizo volar alguna tienda.

En la tarde del día 12, parece que todos estábamos deseosos de movimiento y a las 17 horas se produce en nuestra tienda comedor, una inesperada reunión con representantes de todas las expediciones. Sucediendo algo que no es muy habitual, la presencia activa de los sherpas. Se contrastaron los partes meteorológicos y todos apuntaban a dos fechas, el 18 y 19 de mayo. Con el dato coincidente, planificamos el intento a la cima y los trabajos previos que son necesarios en la ruta. Hoy han comenzado a moverse los equipos: el primero ha salido al para el C1, son los alemanes que andan justos de aclimatación y que tienen la tarea de abrir la huella hasta el C1. Mañana sale un grupo de sherpas, para terminar de abastecer los campamentos de las diferentes expediciones y terminar de fijar las cuerdas hasta 7.400 metros, donde se instalará el C3. Nosotros salimos los últimos y todo apunta a que tendremos trabajo en la travesía después del C3 y el día de cima.

Tomas Edison per accident !

C1 durant la fase d’aclimatació.

Tota aquesta setmana, ha estat de descans actiu obligat, doncs ha arribat un període de  mal temps perllongat al Dhaulagiri, amb neu diària i algun que altre vendaval gratuït. Per no deixar rovellar la nostra forma física, hem fet dues excursions intenses i llargues per aconseguir un “pic d’alçada” i guanyar en aclimatació; hem pujat al Coll Francès, per reconèixer l’itinerari de volta cap a la civilització i l’altra sortida al pic de Sita Chuchura.
L’inici de la segona excursió d’aclimatació no presagiava cap ganga, els núvols amenaçaven des del fons de la vall d’una forma inquisidora. El paisatge era atraient, a mig camí entre l’encanteri i lo tètric. Volíem arribar  més enllà dels sis mil m., es per això que dúiem per la primera part de l’ascensió unes sabatilles còmodes per avançar per la morrena de forma ràpida i àgil, alhora, dúiem  carregades les motxilles amb les botes d’alçada, grampons i piolets.

Quotidianitat d’una expedició en petites dosis (2)

C2 Dhaulagiri amb Annapurna al fons.

Per fer la bugada, alguns fan servir un sistema enginyós per reaprofitar l’aigua (recurs escàs en aquestes contrades: s’ha de fondre neu i gastar gasolina). Alhora de la dutxa, un cossi gran amb la roba bruta es deposita als nostres peus, així mentre  l’aigua ensabonada flueix pel cos, serveix per fer després la primera ensabonada a la castigada indumentària. A casa imagino el que diran al llegir aquest despropòsit:  que som uns gorrinos, però necessitat obliga …

Crónica desde el Campo Base per Manuel González (Lolo)

CB Dhaulagiri 7 de mayo de 2013

TRECE DIAS EN EL DHAULAGIRI. ACLIMATACION E INSTALACION DE DOS CAMPAMENTOS DE ALTURA

Trece días al pie de ésta maravillosa montaña. No han sido pocos, si consideramos con la intensidad que estamos trabajando. Si para llegar hasta el campamento base (CB), pasábamos dificultades, por la malas condiciones meteorológicas, no tardamos en ponernos en marcha para recuperar el tiempo perdido, tanto es así que aun hoy, hemos pasado más días en los campos de altura que en el CB.

En estos primeros días de expedición, nuestros objetivos han pasado por: aclimatación e instalación de dos campamentos de altura. En la primera toma de contacto con la montaña, pasamos cuatro días en altura y el primer recorrido hasta el campo 1 (C1), fue duro al vernos en la necesidad de abrir la huella que discurriendo primero al pie del Pequeño Eiger y a continuación por el glaciar que lleva al collado noreste. La mayor parte de este trayecto lo hacemos encordados, para minimizar el peligro latente de las numerosas grietas. En el primer pase ya me tocó colar las piernas en una grieta oculta, aunque sin consecuencias. Las 9,30 horas que invertimos en el primer paseo desde el CB, quedan en nuestro recuerdo, como indicador de que Dhaulagiri, no está dispuesta a regalarnos nada para llegar hasta su cima.

Un sol dia al CB i ja hem dormit al CII a 6.500m

(crònica telefònica del Juanjo)

Després del bloqueig per les nevades al CB italià i el treball titànic conjunt amb els 11 portejadors, hem arribat uns dies més tard del previst al CB del Dhaulagiri.

Tota una jornada dedicada a desempaquetar bidons, repassar material, anivellar espais en la gelera (picant gel i traient pedres) per encabir de la forma més anivellada possible les tendes de campanya; cal fer-ho amb el màxim de carinyo, dormirem tot un mes  a sobre de 100m de glaç.

Ja ens coneixem i sabem de la nostra impaciència alpina, malgrat la manca d’aclimatació, al segon dia d’arribar al CB a 4.646m ens decidim a fer una pujada al C I, on passarem suposadament una nit. Cal fer una aposta: som atrevits? o conscientment inconscients? Al no conèixer la ruta, la primera liada la tenim al sortir a les 2 de la matinada: un cop creuada la gelera, iniciem un punt crític que és la travessa del que es coneix com la paret de l’Eiger (per la seva similitud amb la muntanya alpina). Encarem un couloir força vertical; entre el vent, la foscor de la nit i el decorat himalaienc amb neu recent, no encertem correctament la ruta, no trobem la corda que ha instal·lat l’expedició polonesa que porta dues setmanes a la muntanya. I ens surt una variant curiosa, sobretot quan la veiem a plena llum del dia.